Quan se xapi el de Ternelles
i el gall no sigui animal,
corre a cercar les corbelles
arriba el judici final.

Venia de cercar llenya
d’es pinar de Son Puput
i de tant que he corregut
som perduda una espardenya.

Una feina et vaig mandaperò no et va caure bé:
per tomar-me s’ametler
sa destral no va taiar.

‘Moreta, tuntai, tuntena,
recorda’t d’es temps passat,
com anaves a dur llenya
de s’uiastre secorrat.

-Ma muller, atropella un poc,
anirem a fer cugula
i engreixarem sa mula
per anar a qualque lloc.

Com a mi em diran: -Mestressa,
¿a on és mestre Juan?
-Ell és a taiar llenyam
dins una garriga espessa.

Primer solen fer terrossos
i llavò es formiguer.
Si guanyes anit, diré
que es pèndol del món se fa trossos.

Na Miquela Soberana
va dir an es seu confés:
-Vénc de terrossar formiguers
de sa rota de sa Plana.

-L’amo Antoni, ¿de què anau?
¿de fems o de formiguers?
-Això és parlar de grossers:
¿ho veis, i ho demanau?

Donau-li terrossos
an es formiguer
de petits i de grossos
i de mitjancers.

De damunt Sant Salvador
te vaig veure, Catalina,
que escampaves formiguers
a sa rota de Marina.

A Son Berga d’es Torrent
n’han feta formiguerada;
hi ha tanta terra cremada
com jo dins la vista tenc.

Tenc sa barca caramull
que em vessa per ses voreres
i tot és de ses porgueres
d’es sitjó d’En Blai Reüll.

Com tu seràs carbonera,
xicuxic,
soleta dins un pinar,
xicuxic,
arribaràs a enyorar,
xicuxic,
ses mates de Son Burguera.
Toma la branca ariany,
xicuxic, lai-lai!

-Carboner, bon carboner,
¿què duis a dins es sarró?
-Jo duc sa meva suor
d’onze dies de sitger.

Bona amor, voltau, voltau,
voltareu una hora i mitja
i encontrareu una sitja;
en esser dedins, tancau.

Bé passa la vida trista
un fadrí que fa carbó:
jo us ho puc dir, bona amor,
que, per coure un sitjó,
ha un mes que no us he vista

L’art de l’exsecaiador
n’és una feina lleugera,
però de cada hora espera
per ell l’extremunció.

Jo estic damunt un cimal
es més alt de s’olivera:
feis pregàries amor meva,
que, si caic, no em faci mal.

Ara he afinada s’amor:
vet-la’t allà-qui esterrossa
amb una aixada més grossa
que es Puig de Sant Salvador.

Un grapat de buidadores,
l’amo En Juan, que teniu,
tenen s’enteniment viu
i guapes com a senyores.

Noltros tenim buidadores
que no es volen embrutar.
¿Que se devien pensar,
quan l’amo es cànyom les dà,
que havien d’esser senyores?

Na Bosca va dir: -Pastera,
jo demà no vui tornar:
me pensava que espadar
era feina més lleugera.

Jo som anat a espadar
passat la Mare de Déu.
Pensant en s’estimat meu,
m’he pegat damunt sa mà.

Buidadores de Son Maia,
enguany teniu any lleuger:
en acabar poreu fer
quatre bots per dins sa paia.

A sa meva amor estimada
l’han enviada a espadar;
dic: Senyor, com deu estar
de pols i borres tapada!

Amb so so de s’espadella,
saps que fa de bon cantar,
i de tant en tant pegar
qualque cop a sa gonella!

A Ciutat venen estores
per carros i carretons.
Jo vénc carregat a fons
i duc comandacions
i són de ses buidadores.

Un dia de poques feines,
un abre vaig empeltar,
i sa muda va aferrar
i s’abre se va secar
i ara, de llavò ençà,
n’he arraconades ses eines.

Si jo havia d’empeltar,
mudes de tu no voldria;
primer l’abre romandria
com una estaca en là.

¿Heu conegut es jai Melis
que feia d’empeltador?
Ell va empeltar un aubó
damunt es cap d’es rector
que feia figues siscelis.

Cada sabata a son peu,
a ca meva tot enlluerna.
Qui empelta a casa externa,
sa muda tot d’una treu.

Per soques i per parets,
per galeres i clapers,
taiau verducs i batzers;
l’amo vol es racons nets.

A sa Torre i Son Verí
necessiten ‘xermadors:
hi porem anar jo i vós,
Mestre Pere Cap de Gri.

Amb sa forca i es fauçó
vaig eixermar a Son Ordines:
de tant d’aficar-me espines,
en es dit tenc un inflor.

¿Vols que et diga, Catanet,
sa vida d’un conrador?
S’hivern, se mor de baldor;
s’estiu, s’escanya de set.

Si a mi per conseis véns
per hortalissa acertada,
du sa terra ben conrada;
no hi plangues aigo ni fems.

Pareixs una beduïna,
dins un sementer tan gran.
Qui mal corre, pateix fam;
qualque pic, amb fam, dejuna.

Desditxat de conrador
que deixa amples ses voreres:
es blat li torna porgueres
i sa farina, segó.

Vaig anar a coir oliva
an es poble d’Orient
i no vaig menjar calent;
per això m’he amagrida.

Un jovenet hi ha a Esporles,
estufat i ballarí:
ell se n’ha duit, per coir,
un capellet que té borles.

Un aucellet és passat
d’aquells que mengen llagostes
i ha dit, com ha cantat:
¿Que les coïu a les fosques?

Una foranera cui
s’oliva que està escampada.
La vaig veure anit passada,
però no l’he vista avui.

Una dona gran és farga
per coir i pellucar,
perque com s’ha d’acalar
ha mester una hora llarga.

Un adiós vui donar
a l’amo i a sa madona;
que l’any qui ve estiga bona
i amb salut pugui tornar.

Tot són majorals, que veig;
tothom mana i ningú paga:
duen es sarró més magre
que s’ase que jo maneig.

Tot lo dia sent cantar
dones qui cuien oliva,
i una veu que m’encativa
d’una Bàrbara que hi ha.

Som vint-i vuit coïdors
que venim a coir aquí;
mos aixecam dematí
perque l’amo està queixós.

S’olivera d’es racó
cada any fa una truiada,
i enguany s’és esbrancada
i sols no farà un truió.

S’olivera de Na Trui
cada any fa una truiada,
i enguany s’és avesada
que no la fa a caramull.

Solada amb ses dues mans
com qui mesurar farina.
En Toni em diu:-Catalina,
per tu estic aigo en mans.

Solada amb ses dues mans,
cada any fa una somada
i un odre que en venem,
s’altre roman per sa casa.

Si vas a coir i cuis
s’oliva que està escampada,
vaga’t coir, estimada,
sa nineta d’es meus uis.

Si te’n vas, que n’és de plànyer!
Ma vida s’acabarà.
Malhaja qui va posar
s’usança d’anar a Muntanya!

Si no fos per noltros dues
que alegram un poc es tai,
ses altres no canten mai,
jo no sé quin punt se duen.

Si a Muntanya t’ets escrita,
mortifica’t i ves-hí;
tots plegats qui som aquí
te farem una visita.

Ses olives que coïu,
quan toquen ses vostres mans,
garrida, les convertiu
en perles i diamants.

Ses olives fan agrura;
ses figues, mal de queixal;
ses bastonades fan mal
i a redols qualque blavura.

Ses olives de Canet
les cuien d’en una en una.
I jo estic dins Son Burguet
sens esperança ninguna.

Ses oliveres morisques
no else cuien massa arreu.
Voltros, dones, no sabeu
ses metes que fan llentrisca.

Ses coïdores se topen
com és hora de fugir
i ets al•lotets s’acoten
perque no volen coir.

Ses buidadores enguany
estaran molt regalades;
ell duen es paner gran
i l’umplen clares vegades.

Sa soca jo no la vui
perque està plena d’espines:
que la cuïn ses Tonines,
o si no ses Catalines,
que no n’han coïdes `vui.

Sa madona li ha promès
un davantal d’endiana
per anar a coir a Massana,
que es seu estimat hi és.

Sa madona diu: -Cantè-,
i jo sols no tenc cantera,
però no diu: -Asseu-tè
a s’ombra d’una olivera.

Sa Cleta de Ca S’Hereu
vet-la-t’allà que ja és clara,
i es majoral ha dit ara:
-Callau, al punt dinareu.

Quin grapat de coïdores,
l’amo En Juan, que teniu!
Tenen s’enteniment viu
i guapes com a senyores.

Quines al•lotes més guapes
que van a coir a Son Reus!
I van descalces d’es peus,
perque no tenen sabates.

Quin coir més regalat
per ses costes de Bellveure!
Si mir cap avall, puc veure
llaurar lo meu bé estimat.

Per ses roques de Muleta
s’hi passegen eriçons.
Dones de ca ets Avinyons,
remenau es galindons,
que guanyau mitja pesseta!

Olives, ¿com no cantau?
¿Com no pegau qualque gisco?
Campanes de Sant Francisco,
m’espant com no repicau!

Olives, a s’olivar,
se n’hi han quedades poques;
per això no vui conrar
i tampoc no vui taiar
es verducs que hi ha a ses soques.

Oliva molta i garrida
que té l’amo de Morell:
n’han fet un sarró de pell
amb l’amo de sa Mesquida.

No m’agrada anar forà
per amor de ses voreres:
hi sol haver romegueres
que m’escarrinxen sa mà.

Noltros venim a coir
es sementer d’ets Olors
que s’oli el fa molt hermós
s’oliva ran d’es camí.

Noltros venim a coir
de Son Cadena amb sa lluna.
A l’amo li hem de dir
que mos fa passar fortuna.

Noltros som ses sineueres
qui portam es paneret
per anar a coir oliva
en s’hivern quan fa fred.

Noltros som de Son Servera
i venim a coir aquí.
Veiam si sabríeu dir:
“un brot de ramerolí
amb un de ramerolera?”

No gos pegar a sa somera
perque la trob caminant:
qui mos ha d’anar davant
és l’amo, i mos va darrere.

Na Pastora i Na Castanya
i es mulet de s’Olier
no s’hi camparen molt bé,
antany, a devers Muntanya.

Mu mare se deu pensar
que estic a dins sa caseta,
i estic enravenadeta
a dins aquest olivar.

Més uiades he pegades
cap an es Puig d’es Llorer
que olives no coiré
dia que m’afanyaré
a lloc de bones solades.

Me pens que se’n parlarà
d’es coir de Matrutxella;
una dona véia véia,
amb un jove se colgà.

Maria Santissimeta,
ara he vist l’amo major,
i jo li tenc més temor
que a qualsevol caçador
qui du sa seva escopeta.

Majoral, un àngel passa
enrevoltat d’alegria
i ha dit que mos n’anàssem
a dinar, que era migdia.

Majoral, ¿per una oliva
arrere em fareu tornar?
Ja la podeu aixecar,
i jo, mentrestant, faré via.

-Majoral, majoralet,
preniu-mos amb paciènci’!
-Voltros, dones, diligenci’,
i feis foc en tenir fred.

Majoral, feim un partit:
coïu-la, si es vent la toma,
duis es llum a sa tafona
i coirem en sa nit.

Majoral, falta un paner,
no l’he deixat per sa rota;
el me manllevà Na Bota
i ara diu que no el té.

Majoral, es traginer
vet-lo-t’aquí amb so dinar,
emperò què n’hem de fer,
si per noltros no n’hi ha!

Majoral de Son Marí,
donau-mos beure i beveu,
i per ventura tendreu
cent gats per un ratolí.

Majoral de coïdores,
no les faceu afanyar,
que es vespre han de debanar
com unes debanadores.

Majorala, hora seria
que mos n’anàssem d’aquí,
i demà, com tornaríem,
seria més dematí.

Majorala de Son Serra,
Déu vos pag la caritat:
que tengueu en es costat
tants d’àngels com grans de blat
hi ha colgats davall terra.

M’agrada coir olives,
però és un art perillós.
Vaja, al•lots, afanyem-mós,
que amb doblers no compren vides.

Madona de Gabellí,
vós sou com un ramellet:
enguany teniu per coir
es floret de Campanet.

L’any passat per a Nadal
ja mos n’havíem duit s’oli
i enguany per Sant Antoni
encara no pellucam.

L’amo, no vaig de cançons,
de Son Daviu vui partir,
perque jo i es padrí
estam cansats de coir
olives com a murtons.

L’amo, deixau-m’hi anar
a coir a sa llaurada:
jo no ho faig p’es pereier,
ni p’es parei ni s’arada,
jo hi som per un jornaler
qui em té sa vida guanyada.

Jo no havia vist mai
ni tampoc sentit a dir,
ses dones de Son Verí
que duguessen a coir,
dins sa butxaca, es mirai.