Dia desset de febrer,
de l’any mil coranta-cinc,
treure la Sang fonc precís
per tota la Ciutat de Mallorca.
Era una cosa tan forta
exacta i actes de fe. (sic)
Pensaren a treure-lè
per s’anyada que venia.
Ses fonts grosses se rendien,
les petites eixugades.
Molins de tanques sembrades
i se moria es sembrat.
I, per més sequedat,
pous, cisternes i aujubs,
moltes de bandes, eixuts.
Tots estaven sospirant,
cada dia exclamant:
-No mos porem viure així.
Serà precís acudir
a la Sang amb gran turment:
Duis-mos, si és convenient,
una aigo preciosa,
que és cosa dificultosa
viure amb tanta sequedat.-
Encara no vos he contat,
amb amor i humildat,
un miracle que va fer:
Que passà per un carrer,
i una jove que hi havia
amb set anys de malaltia,
arrendida dins es llit,
també li va esser precís
el demanar amb gran amor:
-¿Me voleu dur an es balcó,
que tenc desig de mirar
Aquell qui va derramar
la sang per los pecadors?-
I, l’endemà dematí,
qui ho sentí
fou amorós;
fos criat, fos son marit,
fos infant que hagués nodrit,
la varen dur an el balcó
com passava el Redemptor.
Pensaré lo que va dir:
-Set anys fa que estic aquí,
dins aquest llit arrendida.
Sang preciosa, infinida.
Vós m’heu de curar es dolor.
Vós qui, per vostro amor,
vos fereu sagramentar,
enclavar i assotar
i morir en una creu.-
Aquella jove, veureu,
el sendemà dematí,
estava per a partir.
Ja se volia aixecar:
no lo hi varen comportar,
perque era massa prest.
Dia onze s’aixecà,
se vestí i se n’anà,
se’n va anar a la Seu.
Del Bon Jesús tothom treu
si de bon cor l’hi demana.
Donà gràcies a sa Mare;
pensaré que li va dir:
-Verge, som venguda aquí,
Reina del cel coronada.
Vostro Fii ja m’ha curada:
malalta em trobava ahir
i ara ja tenc salut.
Ja poreu pensar si duc
un viatge d’alegria!
Si dejunàs cada dia,
es dimecres (sic) assocàs, (sic)
es venga tot quant tenc per donar
i fe svot de castedat;
me tancàs dins un ocnvent,
i cilicis per turment;
prometre d’anar endolada,
de tot malalt ser criada,
encara seri apoc
de lo agraïda que em trob
del vostro Fiet amat.-
Jesús, Jesús, tot bondat,
que, si és ver d’aquesta dona,
ja té el cel assegurat!

Sant Cristòfol ’nava de camí amb ses mans brollant de sang.
-Minyonet, ¿què fas aquí, tant de fuia com de ram?-
Mentre el Bon Jesús dinava, pegà un sospir molt gran.
Respon la volta (sic) Sant Pere: -Mon Mestre, ¿què vos fa mal?
-Jo no tenc por de tu, Pere, ni tampoc de tu, Juan.
El Dijous Sant de la Cena, los judios me pendran,
me duran a can Ignasi, i allà em crucificaran,
i Maria Magdalena, darrere vendrà plorant,
i amb la seva cabeiera la sang me llimpiarà.
Qui dirà aquesta oració cent vegades el Dia del Ram
es temps que la Pàssia cantaran, es do que demanarà,
tant si és petit com si és gran, ben concedit li serà.
(Aquí han de dir un parenostro a Sant Cristòfol)
Qui la sap i no la mostra, qui la sent i no l’aprèn,
el dia del Judici final ja sabrà lo que se perd!

Un dia, fent un oís,
vaig veure el cel
cobert de gel,
cobert d’estrelles.
Vaig veure les meravelles
del meu gran nas.
Altres temps, no me pensava
tenir tal pinyota.
Era com sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i el me mir bé.
Vaig afinar un sequer
dins cada aranell.
Cent homos sense capell
qui guardaven beies,
se tapaven ses oreies
amb un llençol
per por que qualque beiol
no else picàs.
Vaig escampar un poc es nas
per ses voreres.
Vaig trabucar ses calderes,
d’es tremolor.
Ses bresques de mollericó
molt s’espanyaren;
n’hi hagué bresques que redolaren
cinc-centes passes.
I jo, amb ses meves traces
i trapasseries,
vaig aplegar per quinze dies
d’aquell trossam.