M’agrada coir olives,
però és un art perillós.
Vaja, al•lots, afanyem-mós,
que amb doblers no compren vides.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Collir oliva
Inca
347
II
Un vespre,
a colgar me n’anava,
i, mentres resava,
vaig sentir siular.
I jo vaig tornar
tres passes enrere,
per sebre qui era,
per veure-ho més clar.
I me veig un jove
baix de la finestra,
que, per aquell vespre,
volia pujar.
-Pujar, pujaries,
si tu em prometies
de prest davallar.-
Me torna contesta:
-Jo ja pujaré
i davallaré
com bé me caurà.-
Llavò va posar
sa guitarra en terra
i ella, sa pèrra,
sa porta tancà.
I ell va pujar
damunt la teulada,
amb una gelada
ben blanca, de neu.
El jove va alçar
tres dits una teula,
i l’amor va veure
a dins lo llit seu.
I n’hi va dir:
-Amor vertadera,
¿que és flor de prunera,
o passionera,
que teniu aquí?-
I jo li vaig dir:
-Amor tan amada,
per vós l’he sembrada,
i, si vos agrada,
la poreu coir.-
Varen festejar
més de dues hores.
Eren altes hores,
ningú els ho atrapà.
Ell li va tirar
un maquet redó
per un finestró,
i l’endevinà.
Un dimecres tot lo dia,
cada punt i cada instant,
en tu vaig estar pensant,
i gran tristor que tenia.
I pensava en aquell dia
que us diré:- Clavell daurat,
si vols posar ton estat
en la meva companyia!
Ja sé que diràs, Maria,
que no, prompte i aviat.
Jo sempre m’ho he pensat
que, com prou hauré guardat
ton jardí purificat,
ben servit i mal pagat,
cap rosa no hi coiria!
Només que un altre tendria,
amb poc cost, ton plegat guanyat.
I jo, com a bon criat,
ben servit i mal pagat,
braços amples romandria.
Tota sa meva quimera
i sa meva intenció
era de fer-te un favor
un dissabte de Sant Pere.