Ben igual que l’estelet
que va darrere la lluna,
bé en passaré, de fortuna,
estimada, per veure’t!

Quan és petit, és més gros;
quan és més gros, és més petit.
El llombrígol.

Es dilluns, no em trob trempat:
a Ciutat me’n vaig anar
a un metge visitar,
i aixuixí que me va polsar,
tot d’una em va demanar:
-Fie’t, ¿quin mal t’ha agafat?
Tu dus grossa enfermedat,
o tu estàs enamorat
del qui de tu no hi està.-
Dimarts, no em vaig aixecar,
i vaig jeure tot lo dia,
pensant que em milloraria;
i mon mal va pitjorar.
Dimecres, prenguí consol.
Es patró diu: -Tu hi n’iràs.
Juan, li demanaràs
si et vol bé o no te’n vol
I si diu que dus mal dol,
tu d’aquesta, moriràs!-
Es dijous, no hi puc venir,
perque hi trob impediment.
Sent a dir a molta gent:
-Del mal d’enamorament,
s’ha de morir aqueix fadrí!-
El divendres dematí,
vengué el senyor doctor
i va dir: -No sé, Senyor,
amb aquest mal què he de dir.
Aixeca’t, ves-te’n d’aquí,
vés an el qui et fa sofrir
que et don alliberació.
Si pel cas et diu que no,
posa’t en confessió
a un llit, per a morir.-
Es dissabte dematí,
ve es metge tot enfadat,
i diu que no ha trobat
per fora ni dins Ciutat,
res que me puga assistir.