Madona, vós sou madona;
madona, madona sou;
madona, és llevat ja és tou;
ja poreu pastar, madona.

Lo que em dóna més turbam
és ‘ver d’anar a sa Cortera.
Com bon trispol hi ha a s’era,
llavò es batre acabam.

A la vorera de mar, hi ha una donzella
que brodava un mocador blanc, per la reina.
Quan el tengué mig brodat, li mancà seda.
-Mariner, bon mariner, donau-me seda.
-¿Quina seda voleu vós? ¿blanca o vermella?
- Vermelleta la vui jo, que és la més bella.
-Si entrau a dins la nau, triareu d’ella.-
Quan ne fou a dins la nau, es dormí a ella;
quan ne fou ben dormideta, arrien veles.
I quan ella es despertà, ja no veu terra.
Ella diu al mariner:
-Mariner, bon mariner, portau-me a terra,
que les ones de la mar me’n donen pena.
De tres germanes que som, som la més belal.
Una és casada amb un duc, s’altra es princesa,
i jo, pobreta de mi, marinereta!
-No sou marinera, no, vós sou la reina;
perquè jo ne som el Rei, Rei d’Inglaterra.
Set anys ha que estic buscant per eixes terres,
i ara que us he trobada, vós sereu meva.