Perduda, l’havem perduda, la carta del navegar;
nou mesos que anam per aigo sense mai terra trobar.
Se posen a jugar al cèrcol, la sort ane qui caurà.
Sa sort ne va ser tan mala que an el patró va tocar.
-Al•lots, ¿qui serà de voltros que dalt l’arbre pujarà?
Li daré dos-centes lliures i la nau per navegar,
i la filla que jo tenc per esposa la hi vui dar.-
El més petit respongué:-Patró, sí que hi vui pujar.-
Quan va ser al mig de l’arbre, se va posar a plorar.
-Marineret, ¿de què plores? ¿de què plores ara ja?
Quan va ser damunt de l’arbre, se va posar a cantar.
-Marineret, ¿de què cantes? ¿de què cantes ara ja?
-Si la vista no m’engana, terra he vista blanquejar
amb una torre molt alta i dos colomins volar.
També veig una senyora amb un rosari en sa mà.-
Mentres deia eixes paraules, el mariner cau dins mar,
i el dimoni li sortí totd’una i el va temptar:
-Marineret, ¿què me dónes i jo et trauré de dins mar?
-Te daré la meva nau carregada d’or i plata.
-Jo no vui la teva nau ni vui tampoc or ni plata.
Jo només vui que me donis, al morir-te, la teva ànima.
-L’ànima la don a Déu i el cor a la mar salada,
i la resta que me queda a la Verge Soberana.

¿Com t’agrada, taiador,
aquest blat de sa Cabana?
Da-li es cos de bona gana,
no li cales menar por.

Però heu de considerar
que es polls de dues llocades
mai se peguen més picades
que quan les donen menjar.