Noltros tenim buidadores
que no es volen embrutar.
¿Que se devien pensar,
quan l’amo es cànyom les dà,
que havien d’esser senyores?
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Espadar
Manacor
420
II
-Jo tenc uns modos de viure,
que, si t’ho dic, no ho creuràs.
Si me deixes sa clau baix,
saps jo que te faré riure!
-Sa clau baix no et puc deixar,
perque mon pare no hi ès.
Lo que que puc fer millor és:
deixar-te es portal empès,
i si vols entrar, entraràs.
-P’es corral no hi puc entrar,
que hi teniu es galliner,
perque es gall esqueinarà
i ses gallines també.
-Encara que es gall esquein
i ses gallines també,
vine, devers mitjanit;
festejarem ben petit,
i mon pare ja dorm ferm!-
En punt de la mitjanit,
l jove se representa
i, ella com a dona llesta,
li va sortir a camí.
I, l’endemà dematí,
se muntà a carretó.
Pensa en Déu Nostro Senyor,
què amb tal jove, m’ha passat!
Com el jove ho hagué lograt
de la jove malanada,
se va demostrar picat
i féu altra enamorada;
lo que és estat siga estat!
La jove es troba danyada,
i se’n va anar a ca’s Rector:
-Això i això, bon senyor;
creurà que amb un polissó
m’ha seguida tal passada.
Que l’envii a demanar
i que li faci un sermó.
-¿Saps què has de dir a tal jove?
Que demà venga a tal hora,
i veuré si dius ver o no,
o si ralles tota sola.-
El sendemà es representa
el jove a ca’s Rector:
-¿En què el puc servir, senyor?
-T’he fet venir per dir-t’ho;
puja damunt m’aposento.
Ahir a la tarda pujà
una jove; em va parèixer,
que, si és ver lo que em contà,
supòs que la deus conèixer.
No és tan poc el seu merèixer
que no t’hi puguis casar.
-No senyor, això no és ver,
lo que ella li ha contat.
Jo m’era passat p’es cap
d’apuntar-me per soldat
i, si la trob, matar-lè.
-Fiet, no faces un tal,
que Déu no et perdonarà.
Que la vages a templar,
ja t’ho pories pensar,
que ella fos sa teva esposa.
Amb ella t’has de casar
i pagaràs tot es mal.
No provs de matar ningú;
llavors te’n penediràs;
que ses menaces que fas
no te servesquen per tu.
Ara ja has fet es mal;
no te n’ets de decantar.
Això passa a cada qual:
qui ha passat per un hostal,
si menja, l’ha de pagar,
o si no, endeutat se’n va
fins que s’és posat cabal.
-Estic a la davantera
per ballar segons es so.
Emperò , a comptes d’això,
tant hauria pecat jo
com vostè, que sols no hi era.
-No ets d’esser tan importú;
treu-te d’es cap sa quimera:
com tu saps que jo no hi era,
hi devies esser tu!
-Si no te recorda a on era,
jo t’ho faré de present:
Érem a dins es torrent,
devora sa cimentera.
Falsetes me prometeres
per porer-me fer dir sí.
Oh, faldetes més amargues
foren aquelles per mi!-
Un dia la va trobar
a devora sa foganya
i li va donar un puntal:
-Pega’m quatre punyalades!
-Aquesta ja és sa primera;
no és estada gaire bona.
Sa segona ho serà més.
Sa tercera sí que sí!
A sa Creu d’es Fossaret,
ell la volia matar.
La jove va dir: -Damià,
¿hi ets per no dar-me pa,
a mi i an es minyonet?-
Li pega una altra espasada
i la va ferir an es cor.
Li va dir: -Sebastiana,
amb aquesta vaig de bo!
En el palacio del Rey se peinaba la Adriana.
Una mata de cabellos hasta sus plantas llegaba.
Si se peinaba de día, el sol se para a mirarla;
si se peinaba de noche, el sol y la luna clara.
La Reina, que estaba dentro, al verlo se rebentaba.
Y mandó hacer un convite que era un convite de sala.
Convida a todos los condes y al marido de Adriana.
Al acabar de comer, de las mujeres hablaban:
-Todos los condes de aquí tienen la mujer honrada
menos el Conde de Oremus que la tiene muy mundana.
-¿Qué es lo que habla, buena Reina? Buena Reina, ¿qué es lo que habla?
Adriana, mi mujer, con ella no hay cosa mala!
-Calla, calla, tú, buen Conde, que de eso no sabes nada.
Seis años, va para siete, que el Rey en tu casa entraba;
de día, para la mesa; de noche, para la cama.
-Si esto es verdad, buena Reina, mañana voy a matarla.
-Sí es verdad. Desde palacio yo misma lo presenciaba.-
Al subir las escaleras se encontró con Adriana.
-¿Cómo te ha ido el convite, ese convite de sala?
-Muy mal me ha ido, Condesa; la Reina muy mal te trata.
En la sala de palacio me ha hecho bajar la cara.
Seis años, va, para siete, que el Rey en mi casa entraba:
de día, para la mesa; de noche para l acama.
Si esto es verdad, Condesa, voy a matarte mañana.
Mañana vas a morir antes de salir el alba.
-¿Dónde estás, hija querida, nacida de mis entrañas?
Tu padre quiere matarme sin haber hecho la causa.
Cuando yo seré muerta, tú me limpiarás la cara
con agua de solimán, límpiala, muy bien limpiada.
Envuélvela en una toca la mejor que hay en el arca.
Y preséntala ante el Rey. Harás lo que madre manda.-
La hija, como es discreta, hace lo que madre manda:
-Buenos días, Señor Rey, -Buenos días, Adriana.
-Tome usted este presente que mi madre se lo manda.
-Dale gracias a tu madre que de mí se recordaba.
-¿Cómo se las voy a dar, si mi madre está enterrada?-
El Rey desplegó la toca y con estas palabras habla:
-¿Quién ha hecho esta muerte con esta cruel espada?
-Mi padre el Conde de Oremus por doña Juana malvada.
-Voy a matar a la Reina y al marido de Adriana!-
Si una Adriana murió, otra Adriana quedaba:
y el Rey después se casó con la pequeña Adriana.
Des que som figueraler
ses dones m’empopiolen:
com més en don, més ne volen
de figues per un dobler.