#Arbres i arbusts (Plantes)

Si tu et penses que jo mud,
és que vius molt enganada.
a mi me’n pren, estimada,
com la tórtora enviudada,
que mai la veuen posada
damunt abre de virtut.

La bardissa no és tan alta
que no puga botar-lè;
el qui té amor i voler,
de qualsevol penyal salta.

Hermós, polit claveller,
amb altre no em vull casar.
No muds, que no vull mudar.
Serva’t, i me servaré
tan verd com l’arbre qui té
ses rels devora la mar:
sense regar-lo, verd va,
i jo, sense festejar,
aiximateix te voldré.

Ja no m’espanten bardisses
ni parets emblanquinades.
Jo pens en tu més vegades
que lletres no hi ha estampades
a un missal de dir misses.

Cada paraula a mi em danya
cor i fetge i voluntat;
es bé que jo t’he posat
està més fort i arrelat
que es càrritx a sa muntanya.

Com aquest roser traurà
una rosa de cent fuies!
Margalida, si no mudes,
En Juan no mudarà.

A mi me’n pren, bona amor,
com l’abre que està a bon lloc,
que; encara que el reguin poc,
no desmaia la verdor.

Un verduc és mal de tòrcer,
d’uiastre, si és ben granat;
jo hi trob vantatge, estimat,
com venies de bon grat
a ara, que hi véns per força.

Sou com la fuia de l’om,
que, sense fer vent, va i ve.
Estimat, no us deixaré
per tots quants n’hi ha en el món.

Tan possible trob, Francina,
alcançar sa teva amor,
com d’una branca d’aubó
fer canons de carabina.

S’amor que tenen ses dones
la compar a un lluquet:
s’encén molt, fa molta cendra
però en un moment és fred.

No t’enamors, joveneta,
del canari volador
que se’n va de branca en branca
festejant la flor millor.

Jo n’he festejades set,
totes set a un ramell:
Na Gatxà i Na Gatxell,
Na Tipo i Na Tropell
i Na Bet Desmannyotada
que li espanyava es revell.

Jo l’he festejada Rosa,
i ara me som enrosat;
un que en tenia sembrat
en es corral, l’he arrancat
per no pensar en tal cosa.

Ets com la fulla de l’om,
que, en tocar-la es vent, se gira;
Margalida Montseriva,
tens es cap que et va a l’entorn.

Comare, es bé no se muda
en posar-lo vertader;
però es vostro és més lleuger
que fuieta de noguer
fuia de poll menuda.

¿De ses primeres amors,
mu mare, em voleu privar?
Un abre que vaig sembrar,
¿ara el me voleu taiar,
que veis que va poderós?

Adiós garroves d’auzina,
macetes de carretó!
Ja no seràs pus patró
de la meva bergantina.

¿Vols veure si visc fundada
de l’amor si m’abràs?
Que sa terra per on pas,
tota roman socorrada,
i ets abres que fan flamada.
I si no ho creus, estimada,
surt de fora i ho veuràs.

Quan me’n vaig, tot són clavells,
flors i passions badades;
i quan me’n torn, sopegades,
parets altes i murades,
mates, soques i revells.

Com m’havies d’enganar,
que em parlaves d’amorós!
Has fet es joc d’es traidors,
que, com los han fets favors,
llavò no ho volen pagar.
Déu del cel m’assistirà,
perque sé que és piadós,
i a tu te castigarà
perque vares destrossar
un abre tan preciós.

Vós sou l’uiastre esbrancat
d’una garriga comuna.
Garrida, vós sou la lluna
que llança la claredat.

Vós teniu la color hermosa
i a mi la meu mostrau agra;
vos ne pren com l’argelaga,
flor gallarda i espinosa.

Un brot de remerolera
i un brot de remeroló.
Garrida, duis es timó
de tota Mallorca entera.

Una figuera fa figues
i una auzina fa glans,
i ses al•lotes garrides
fan enamorar es bergants.

Passava per un carrer
i una jove cantava,
i a mi parer me donava
que era un rossinyol que estava
retirat dins un batzer.

Mirau si és blanc es paper;
vós encara li guanyau:
com el lliri blanquejau,
gentil flor d’aranyoner.

En aquesta cantonada
hi ha florit un roser;
de quatre roses que té,
n’hi ha una que m’agrada.

Estimada, flors són flors,
però pica la gatosa;
jo no veig flor més hermosa
que la flor del vostro cos.

Dues móres de batzer
són los uis del meu amor;
jo l’estim amb més ardor
que calor s’estiu no té.

El dia que vàreu néixer
va néixer un roseret blanc
amb tres rosetes vermeies,
color de la vostra sang.

Al•lota polida i rossa
d’es terme de Marratxí:
si jo t’alcanç, poré dir
que me’n duc es cos d’es bri
d’es cànyom de Valldemossa.

Vostre pare és el roser,
vostra mare la roseta;
i vós, guilant poncelleta,
qualque dia us coiré.

Voldria tornar bellveure
i estar damunt es pont,
i vós que fósseu la font
de s’aigo que n’he de beure.

Un claveller se fa bo
amb fems i terra de mata;
també m’hi faria jo
devora una al•lota guapa.

Si vos volen tocar es braç
sa veta de sa coa,
pegau-los amb sa filoa,
que per això hi ha canyars.

Tan amunt sou pujadeta!
I ara, ¿com davallareu?
Davallau de branca en branca,
dins los meus braços caureu.

Tonina, paume de Malta,
artillera de la mar!
Vós sou qui em poreu donar
més alegria que una altra.

Si vós éreu a Cabrera,
estimat meu, i jo aquí,
m’arriscaria a venir
amb una barca de pi
amb un vaixell de figuera.

Si ets uiastres de Fangar
tots tornasesn clavellers,
aladerns i arbocers,
p’En Bina porer olorar!

Sa barca de s’estimada
és pecat que no naveg:
vet-la’t-allà a l’abre sec
a dins es port aturada.

Los abres d’aquí davant,
val Déu que són de ditxosos!
perque veuen, cada instant,
vostros uis, mirais hermosos.

L’amo Andreu de S’Heretat,
guardau bé sa fia vostra,
que, encara que sia escorxa,
no fieu d’un afamat,
perque jo m’hi som trobat,
de fam desembancalat,
i no deixava cap crosta.

Jo voldria esser fustera
per fer arades a s’amor:
les hi faria d’aubó
de canya, que és lleugera.

Jo passaria la mar
damunt un tronc de figuera
solament per encontrar
un jove de Capdepera.

Jo mirant vaig descobrir
aquest roser preciós.
Que ho seria, de ditxós,
roses porer-hi coir!

Fé’t envant, descobriràs;
vet aquí lo que has de fer;
de roses d’es meu roser
coiràs ses que voldràs.

Francineta, da-li es “sí”,
segons què és lo que et demana;
que una destral que tai rama,
en manco d’una setmana
destruiria un jardí.

En sentir es nom de Miquel,
es meu cor ja no té saba.
¿Podré taiar d’aquest abre
branques, sa soca i sa rel?

De bell dia i tot tenc por;
veiau de nit què he de fer!
Voldria tornar noguer
branca de cirerer
per fer ombra an el teu cor.

Dins mon cor tenc una pauma
feta de qualsevol llei;
vós sou la font del remei,
per mi no en voldria d’altra.

Com veig la rosa tan alta
i el roser tan espinós!
Rosa, no puc coir-vós
per una part ni per s’altra.

Si no t’alcanç, joveneta,
pens que em moriré d’amor:
me’n pren com lo ginebró,
qui mor amb la fuia estreta.

Jo no sé com tu me dónes
tantes penes a passar!
Bastarien per matar
abres, plantes i persones.

La bona nit vull donar
a la gent d’aquest carrer,
i a vós, polit roser,
el bon dia per demà.

Bona nit, polida rosa;
bona nit, polit roser.
Recorda’t de qui et vol bé;
jo no et coman altra cosa.

Adiós, flor de ginjol,
si no, de ginjoler;
tu et passeges p’es carrer
i jo estic baix d’es llençol.

Adiós, veïnats, veïnades
de dalt a baix d’es carrer;
adiós, polit roser,
adiós dos mil vegades!

Un brotet de taronger
fermat amb un floquet negre.
Amor, encara que no us veja,
no deix de voler-vos bé.

Les parts a on habitava
no hi havia cap ramell
només brots de tamarell;
per això te n’enviava.

Olivera i garrover
i mata te vui donar
perquè en mi pugues pensar
com ausent de tu estaré.

Vaig anar a coir llentrisca,
vaig caure i no em vaig fer mal.
En Jaume de Sa Real
te comana molt, Francisca.

Des que no puc sebre noves,
garrida, de lo meu bé,
m’aconhort veure es fasser
de davant ses cases noves.

¿Qui és qui porta la pauma?
Dic: És la Mare de Déu.
Per alegrar el cor meu,
duis-me noves d’En Tomeu,
d’En Bernat, o d’En Jaume.

Jo et duc comandacions,
Margalida, d’un fadrí,
fins que ses branques d’un pi
facen ramells de murtons.

Per mirar Son Ferragut
vaig caure d’una figuera.
Aqueixa amor vertadera
voldria veure, i no puc!

Jo cull branques d’un roser
perque sa soca m’agrada.
Catalina, prenda amada,
a Ciutat te n’ets anada
a llogar-te per criada
a casa de cavaller.
Digues, i te serviré
com a criat vertader,
igual que si fos ton pare.