A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.

-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.

Tu, qui me véns darrere la meva amor buscant,
jo me faré la llebre la llebre del camp gran.
Si tu te fas la llebre, la llebre del camp gran,
jo me faré caçador i t’aniré caçant.
Si tu et fas caçador i a mi me vas caçant,
jo me faré l’anguila, l’anguila del mar gran.
Si tu te fas l’anguila, l’anguila del mar gran,
jo me faré pescador i t’aniré pescant.
Si tu te fas pescador, i a i me vas pescant,
jo me faré la rosa, rosa del roser gran.
Si tu te fas la rosa, rosa del roser gran,
jo me faré la beia i t’aniré picant.
Si tu te fas la beia i a mi me vas picant,
jo me faré la monja, monja del convent gran.
Si tu te fas la monja, monja del convent gran,
jo me faré el frare i t’aniré confessant.
Si tu te fas el frare i a mi em vas confessant,
val més que mos casem i no patirem tant.

En el molí de Na Penya
hi ha florit un roser:
de quatre roses que té,
n’hi ha una qui s’espenya.