Damunt un ruc, damunt un ruc,
un senyor ben assegut!
Ell se n’anava a passejar,
i es ruc va caure, va llenegar.
HI havia aigo, se va soiar.
Sa mare deia per tot arreu:
-¿No voleu caure? No coalqueu!-
I es senyor deia: -Això és amarg!
Qui no vol caure, que no coalc!-
Damunt un ruc, damunt un ruc!
-Bona diada fa avui –
va dir es pastor de sa Torre;
-de tant de caminar i córrer,
duc sa camia remui.
Na Pereta, com camina,
fa es caminar generós;
ell du uns estufadors,
davall, de moltes colors,
tenyit d’escorxa d’auzina.