En Bàlix tota la vida,
en Bàlitx jo pensaré;
allà on Déu vertader
judicà Na Margalida.
Encara la snet qui crida:
-Treis-me d’aquí, no estic bé.-
Noltros, ¿què havíem de fer
si la mort la perseguia?
Dia devuit de gener,
dins can Tromper m’encontrava,
i En Juan Blanc me dugué
noves qu ejo no esperava.
Va dir si enterat n’estava.
I jo li vaig dir:- Res sé.
De s’al•lota me digué
que ben morta s’encontrava.
Quan dins Sóller vaig entrar,
em varen dir de seguida:
-Per veure Na Margalida,
an es fossar hauràs d’anar.-
Com es meus uis descobriren
ses parets d’aquell casal:
-Oh, cementeri real!-
amb veu baixa li vaig dir-
aquí has de consumir
sa meva amor principal.
Sense ella de res me val!,
en aquest món, estra-hí!-
I com va venir en el cas,
que l’haguessen d’enterrar,
dins sa fossa vaig entrar
i el baül vaig ben tapar
que sa terra no hi entràs.
Se fé hora de dar-mós
sa darrera despedida:
-Adiós, adiós, Margalida,
per a sempre, adiós!
Déu del Ceu, qui és poderós,
allà te té reunida.
I jo, encara la vida,
mos reuniguem los dos!-
Com de Sóller me n’anava,
plorant i vestit de dol,
vegent que jo allà deixava
sa prenda d’es meu consol!
L’amo debades m’envia,
sa madona i los demés,
missatges i jornalers,
tota sa gent que hi havia
perquè jo la vos digués,
sa mort de sa vostra fia.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amoroses
Sóller
Assonant
40
IV
No tenc ànima ni cos;
qualcú en sentir-me s’assusta;
no som de ferro ni fusta
i viure un moment no gos.
Dolenta és sa meva sort,
perque, tan prest com som nat
i dic allò que he escoltat,
me fonc tot d’una i som mort.
L’eco.
A les portes del Rei moro, una mala herba hi havia,
i tothom qui la tastava danyat d’ella romania.
La infanta dona Isabel va esser tan agosarada
que d’aquella herba menjà i va romandre danyada.
Un dia, anant a passeig, son pare la se mirava.
-Mon pare, ¿per què em mirau? ¿per què em mirau tant la cara?
-¿Com no t’he de mirar, filla? ¿com no t’h de mirar, ara?
Tenies la color fresca, i ara la tens trencada.
Qualsevol que te miràs diria que estàs danyada!
-No, mon pare, no hi estic; serà l’aigo, que m’ha inflada:
n’he beguda de la font i ara tota me siulava.-
Feren venir vuit doctors, es millors de dins Granada:
quatre per mirar los polsos, quatre per mirar la cara,
i tots diuen a la una: -Esta nina està danyada.-
Per no donar-li disgust, no ho digueren a son pare.
La se’n duen dins un bosc perque no sigui xerrada.
Una dona se’n temé, i va esser la seva esclava,
l’esclava que estava amb ella, la vestia i la calçava,
l’acompanyava a passeig i la servia a la taula.
Un dia, la va enutjar i li va escopir a la cara:
-Jo ho contaré mala nina, tot ho contaré a ta mare.
Si le hi vols dir, digue-le-hi, digue-le-hi, la mala esclava!
-Que Déu vos guardi, ma Reina! –Déu vos guard, la mala esclava!
-Jo vos contaré un pas, si ma via asseguràveu.
-Ben assegurada siga la vida que Déu t’ha dada.
-La Infanta dona Isabel sempre ha estada descarada:
ja ne té tres infants nats; ella un dia m’ho contava.
No us enganaria gens si us digués que va per quatre.-
Com la Reina sent això, tocs pel seu cap se pegava.
-Anau a menar ma fia, anau a menar la Infanta,
i, segons lo que ella diga, de mi serà castigada.
-Vine aquí, tu, mala filla; vine aquí, tu, mala Infanta!
Si lo que m’han dit es ver, dins un foc seràs cremada.
Si lo que m’han dit es fals, reina seràs coronada.
-No ho cregueu, senyora Reina; no ho cregueu, la mia mare;
vui que m’escolteu a mi i no a la meva criada.
Vaig beure aigo de la font; això és l’aigo que m’ha inflada.-
La Reina li alça la mà i li péga una galtada.
La Infanta gira en redó i se’n puja per l’escala.
Com arriba an el replà, el minyonet ja plorava.
Ai, mares que teniu fies! no les doneu a guardar,
que són tan delicadetes com un vidre de trencar!
Tenc sa boca d’es menjar
que no me serveix per beure,
i es dies que no em deix veure
sempre me fan dejunar;
som més lliquera que un ca
i per més de mil somades,
i en pic que ho don a ses cames,
ningú me pot agafar.
La locomotriu.