A les portes del Rei moro, una mala herba hi havia,
i tothom qui la tastava danyat d’ella romania.
La infanta dona Isabel va esser tan agosarada
que d’aquella herba menjà i va romandre danyada.
Un dia, anant a passeig, son pare la se mirava.
-Mon pare, ¿per què em mirau? ¿per què em mirau tant la cara?
-¿Com no t’he de mirar, filla? ¿com no t’h de mirar, ara?
Tenies la color fresca, i ara la tens trencada.
Qualsevol que te miràs diria que estàs danyada!
-No, mon pare, no hi estic; serà l’aigo, que m’ha inflada:
n’he beguda de la font i ara tota me siulava.-
Feren venir vuit doctors, es millors de dins Granada:
quatre per mirar los polsos, quatre per mirar la cara,
i tots diuen a la una: -Esta nina està danyada.-
Per no donar-li disgust, no ho digueren a son pare.
La se’n duen dins un bosc perque no sigui xerrada.
Una dona se’n temé, i va esser la seva esclava,
l’esclava que estava amb ella, la vestia i la calçava,
l’acompanyava a passeig i la servia a la taula.
Un dia, la va enutjar i li va escopir a la cara:
-Jo ho contaré mala nina, tot ho contaré a ta mare.
Si le hi vols dir, digue-le-hi, digue-le-hi, la mala esclava!
-Que Déu vos guardi, ma Reina! –Déu vos guard, la mala esclava!
-Jo vos contaré un pas, si ma via asseguràveu.
-Ben assegurada siga la vida que Déu t’ha dada.
-La Infanta dona Isabel sempre ha estada descarada:
ja ne té tres infants nats; ella un dia m’ho contava.
No us enganaria gens si us digués que va per quatre.-
Com la Reina sent això, tocs pel seu cap se pegava.
-Anau a menar ma fia, anau a menar la Infanta,
i, segons lo que ella diga, de mi serà castigada.
-Vine aquí, tu, mala filla; vine aquí, tu, mala Infanta!
Si lo que m’han dit es ver, dins un foc seràs cremada.
Si lo que m’han dit es fals, reina seràs coronada.
-No ho cregueu, senyora Reina; no ho cregueu, la mia mare;
vui que m’escolteu a mi i no a la meva criada.
Vaig beure aigo de la font; això és l’aigo que m’ha inflada.-
La Reina li alça la mà i li péga una galtada.
La Infanta gira en redó i se’n puja per l’escala.
Com arriba an el replà, el minyonet ja plorava.
Ai, mares que teniu fies! no les doneu a guardar,
que són tan delicadetes com un vidre de trencar!
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Raptes i forçadors
Poble
Sóller
Rima
Assonant
Núm de glosa
92
Volum
IV
Altres cançons relacionades
El Rei tenia tres fies hermoses com una plata.
El Rei s’enamora d’una: -Sa petita és sa més guapa!-
La Reina, com ho va sebre, la vat ancar dins la quadra,
sense beure ni menjar més que un pic cada setmana.
I pel seu menjar li dóna tonyina i carn salada,
i pel seu beure li dóna aigo de la mar amarga.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Veu les seves germanetes qui amb coixinet d’or broidaven.-
-Germanetes del meu cor, germanes de la meva ànima.
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de mon pare!-
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
I veu los seus germanets qui amb cartetes d’or jugaven.
-Oh, germanets del meu cor, germanets de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de mon pare!-
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treuel cap a la ventana.
I veu la seva mareta qui amb un fuset d’or filava.
-Mumareta del meu cor, mareta de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigo,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-No te’n volem dur, maldita, no te’n volem dur, malvada;
no fosses volguda esser estimada de ton pare.
Ella se’n torna molt trista, els seus uis li espirejaven.
Passa un dia, en passen dos, passa tota una setmana,
i ella, de set que tenia, treu el cap a la ventana.
Va veure lo seu bon pare que de caçar arribava.
-Oh, mon pare del meu cor, mon pare de la meva ànima,
¿n’hi hauria cap de voltros que em volgués dur un poc d’aigua,
que la boca s’hi encén i la llengo és una brasa?
-Correu, criats i criades, a pujar-li un càntir d’aigo!-
I, com varen arribar, morta i freda la trobaren;
àngels a cada costat, la Verge la coronava.
Tots els qui hi havia allà ’naren a s’acompanyada.
Son pare va esser salvat i sa mare condemnada,
la seva fia salvada per tota una eternitat.
A Betlem los animals
respectaven cara a cara
el Fill de lo Etern Pare
per fer llum a los mortals.
No tenc ànima ni cos;
qualcú en sentir-me s’assusta;
no som de ferro ni fusta
i viure un moment no gos.
Dolenta és sa meva sort,
perque, tan prest com som nat
i dic allò que he escoltat,
me fonc tot d’una i som mort.
L’eco.
Tradicionari de Mallorca
