Mumare, de fred i febre,
malalta va arribar a estar,
i d’es cap de los nou mesos
en el món me va posar.
Em varen dur a batiar,
que és cosa que tant importa.
Com d’allà em varen tornar,
mumareta va esser morta.
Sa dida que m’enconà,
ja en passava, de fortuna!
Me dava sa llet dejuna
perquè no tenia pa.
Me donaren a mamar
llet de los altres minyons
i, a força de panxons,
m’arribaren a surar.
Mon pare estava inquiet
com veia que tant plorava,
i cercaren una cabra
que tan sols no duia llet.
Com vaig esser més grandet,
la menava a pasturar
i me donava mamar
com si fos es seu fiet.
Com me varen desmamar,
sa tia em tenia esment
i, com tenia talent,
no em volia donar pa.
Un dia me’n vaig anar
a un raconet a seure:
-No et pensis que hagis de jeure;
sa casa m’ets d’agranar!-
Com me veien tan petit
qui sa casa ja agranava,
deia la gent que passava:
-No és mare qui l’ha nodrit!-
La gent del veinat me deia:
-Mare nova cobraràs
i ben re-bé que estaràs!-
i jo, tonto, qui m’ho creia!
Com la vaig veure venir,
per dins un camp qui lluïa,
jo tot d’una vaig dir: -Mams, mumare!-
I me pegà tal galtada
que en terra me féu besar.
El sendemà dematí,
com li vaig demanar pa,
me va dir: -Oh, fii de ca,
de fam t’he de fer morir!-
Mon paret ho va sentir,
supòs que li sabé greu:
-Jo no vull que un fiet meu
de fam s’hagi de morir!
Vet aquí pa, dóna-l’hí;
considera que és fii meu.
No voldries que un fii teu
de fam s’hagués de morir!-
Vaig sortir mesell de ronya
i ningú em volia prop.
Me varen dir que jagués
en una pell ran d’es foc.
Mumare feia bugada
i amb so lleixiu m’escaldà.
Mon pare, com va arribar
i veié sa cremadura,
me va dir: -Fii d’hermosura,
an el cel te’n pots anar;
vuràs ta mareta allà,
guapa com una pintura.

Doblers i salut i pa
i doblers d’or a voler
i el cel en morir-mè:
¿hi ha res més que desitjar?

¿Saps què has de dir a ta mare?
Que s’empatx del seu redol,
que, si per nora no em vol,
jo encara no hi som anada:
que n’estic ben afrontada
que un fii seu m’haja mirada
tant per s’ombra com p’es sol.