Cuando empezaron las guerras de Francia y Portugal,
llamaron al Conde Flores de capitán general.
-¿Para cuántos años, Conde, para cuántos años va?
-Por siete me voy, Señora; por siete y nada más.
Han pasado siete años y el Conde no viene ya.
Un día, estando a la mesa, su padre la quiso hablar:
-¿Por qué no te casas, hija? ¿por qué no te casas ya?
-No puedo casarme, padre, que el Conde en el mundo está.
Si me dais la bendición, y yo le iré a buscar.
-Que te la dé Dios del cielo, que es santo y puede más.-
Vistióse de peregrina, y al Conde se fue a buscar.
Al salir de las Italias, de Francia y de Portugal,
encuentra un caballo blanco que lo llevan a ensellar.
-¿De quién es este caballo que lo llevan a ensellar?
-Del señor Conde de Flores: mañana se va a casar.
-Este conde que usted dice, ¿me lo quiere enseñar?
-Sí, señora, porque es esto muy poca la caridad.
-Déme una limosna, Conde, que muy bien la puede dar,
que vengo de las Italias y no tengo por gastar.
-Si viene de las Italias, ¿qué hay de nuevo por allá?
-Hoy he visto a tu Condesa que no cesa de llorar.
-¡Ay, si la pudiera ver! ¡Ay, si la pudiera hablar!
-¿Cómo la conocería? ¿cómo la conocerá?
-Por aquel hermoso rostro y su hermoso lunar.
El vestido que le hice me costó una ciudad.
-La hermosura se me ha ido, Conde, de tanto llorar.
El vestido bien lo guardo y el lunar en frente está.-
El Conde, entonces, la abraza y se la llevó al altar
y el señor Conde de Flores por doña Elvira será.
Més informació
Classificació
Amor fidel
Poble
Inca
Rima
Assonant
Altres cançons relacionades
Un vespre,
a colgar me n’anava,
i, mentres resava,
vaig sentir siular.
I jo vaig tornar
tres passes enrere,
per sebre qui era,
per veure-ho més clar.
I me veig un jove
baix de la finestra,
que, per aquell vespre,
volia pujar.
-Pujar, pujaries,
si tu em prometies
de prest davallar.-
Me torna contesta:
-Jo ja pujaré
i davallaré
com bé me caurà.-
Llavò va posar
sa guitarra en terra
i ella, sa pèrra,
sa porta tancà.
I ell va pujar
damunt la teulada,
amb una gelada
ben blanca, de neu.
El jove va alçar
tres dits una teula,
i l’amor va veure
a dins lo llit seu.
I n’hi va dir:
-Amor vertadera,
¿que és flor de prunera,
o passionera,
que teniu aquí?-
I jo li vaig dir:
-Amor tan amada,
per vós l’he sembrada,
i, si vos agrada,
la poreu coir.-
Varen festejar
més de dues hores.
Eren altes hores,
ningú els ho atrapà.
Ell li va tirar
un maquet redó
per un finestró,
i l’endevinà.
Diguès, garrida , diguès:
¿Qui t’ha rompuda sa gerra?
El posarem en galera,
si no basta un any, dos o tres!
N’Amèlia està malalta, N’Amèlia filla del Rei.
Van a veure-la los Comtes i tota la reial gent.
La consolen i la planyen, però ningú sap el meu mal,
ni el metge qui la visita, qui és comte conventual.
-¿Quin mal té la meva filla, quin mal se n’hi haurà preS?
-El mal que jo tenc, mumare, ja fa estona que el sabeu:
amb un ouet que me dàreu emmetzinada m’haveu!
-No parleu així, ma filla, ¿no veis que us condemnareu?
Confessau-vos bé, ma filla, i los sagramnets rebreu.
Com estareu combregada, testament arreglareu;
farem venir un notari, veiam què me deixareu!
-Del testament que jo faça, molt poc vos n’alegrareu:
set ciutats jo tenc dins França, mumare, vos les sabeu,
i ne deix tres an els pobres, pobres, per amor de Déu.
I en deix dues a Don Carlos que n’és cosí germà meu.
I la resta per l’església que else diguen davant Déu. (sic)
-La corona d’or, ma fia, ¿ane qui la deixareu?
-La corona d’or, mumare, deix a la Mare de Déu.
-Cordoncillo d’or, ma fia, ¿ane qui lo deixareu?
-Cordoncillo d’or, mumare, deix a l’arbre de la creu.
-Les faldetes d’or, ma fia, ¿ane qui les deixareu?
-Les faldetes d’or, mumare, a mi les me posareu.
-I a mi, la meva fia, a mi, ¿què me deixareu?
-Vós, qui m’heu emmetzinada, trob que res vos mereixeu.
Però vos deix els rosaris, perquè, en lleure, los passeu.
Tradicionari de Mallorca
