Això era un pollastre
anomenat Martí.
Feia enfadar sa mare,
no la volia Obeid.
-Clic-clic, fii meu, no hi vagis!
Cloc-cloc, fii meu, vine aquí!
-Cloc –cloc, jo vui anar-hí!
Clic-clic en el molí,
que l’era n’està plena
d’aquell blat tan fi.
-Clic-clic, fii meu, no hi vagis!
Cloc-cloc, fii meu, vine aquí!-
La molinereta arriba,
furiosa com un gri.
Li tira un cop de pedra
que es cap li migpartí.
-Cloc-cloc, fii meu, ja t’ho deia!
Clic-clic, fii meu, vine aquí!-
El fregeixen amb tomàtiga
p’ets al•lots del molí.
I ets al•lots el se mengen
amb un bon tassó de vi.
-Cloc-cloc, fii meu, jo t’ho deia!
Clic-clic, fii meu, vine aquí!

Una ciutadana
amb un ciutadà,
per davall sa porta
se daven sa mà.
Sa mare es va tèmer
i la va renyar.
-Oh, fieta meva,
això no se fa!
-Però, mumareta,
jo me vui casar!
-Oh fieta meva,
espera’t un any!
-Oh, no, mumareta,
m’ho dèieu antany!
-Oh, fieta meva,
espera’t un mes!
-Oh, no, mumareta,
no puc estra més.
-Oh, fieta meva,
espera una setmana.
-Oh, no, mumareta,
si em mata sa gana!
-Oh, fieta meva,
espera’t un dia.
-Oh, no, mumareta;
jo me moriria.
-Oh, fieta meva,
espera’t una hora.
-Oh, no, mumareta,
¿trobau que no és hora?
-Oh, fieta meva,
espera’t un quart.
-Però mumareta,
ja és massa llarg.
-Oh, fieta meva,
espera’t un foc!

Santa Llucia tengué
sa vida penada i trista:
no sé si perdé la vista
o si altri la hi tragué.