Un missatge petitó
que mai ha guanyat lloguer
de pressa replega es bous
com cap missatge sap fer.
Una mosca de bover.

Més informació
Recopilador

Rafel Ginard

Referència bibliogràfica

Cançoner Popular de Mallorca

Via d'incorporació

Transcripció edició

Classificació

Endevinalles

Poble

Inca

Núm de glosa

267

Volum

II

Altres cançons relacionades

Ja venim de veure es sant,
que és com una colometa
i tota la seva sang
la du dins una ampolleta.

Cuando empezaron las guerras de Francia y Portugal,
llamaron al Conde Flores de capitán general.
-¿Para cuántos años, Conde, para cuántos años va?
-Por siete me voy, Señora; por siete y nada más.
Han pasado siete años y el Conde no viene ya.
Un día, estando a la mesa, su padre la quiso hablar:
-¿Por qué no te casas, hija? ¿por qué no te casas ya?
-No puedo casarme, padre, que el Conde en el mundo está.
Si me dais la bendición, y yo le iré a buscar.
-Que te la dé Dios del cielo, que es santo y puede más.-
Vistióse de peregrina, y al Conde se fue a buscar.
Al salir de las Italias, de Francia y de Portugal,
encuentra un caballo blanco que lo llevan a ensellar.
-¿De quién es este caballo que lo llevan a ensellar?
-Del señor Conde de Flores: mañana se va a casar.
-Este conde que usted dice, ¿me lo quiere enseñar?
-Sí, señora, porque es esto muy poca la caridad.
-Déme una limosna, Conde, que muy bien la puede dar,
que vengo de las Italias y no tengo por gastar.
-Si viene de las Italias, ¿qué hay de nuevo por allá?
-Hoy he visto a tu Condesa que no cesa de llorar.
-¡Ay, si la pudiera ver! ¡Ay, si la pudiera hablar!
-¿Cómo la conocería? ¿cómo la conocerá?
-Por aquel hermoso rostro y su hermoso lunar.
El vestido que le hice me costó una ciudad.
-La hermosura se me ha ido, Conde, de tanto llorar.
El vestido bien lo guardo y el lunar en frente está.-
El Conde, entonces, la abraza y se la llevó al altar
y el señor Conde de Flores por doña Elvira será.

Quan s’al•lota se morí,
jo era a pescar de canya.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿què fas aquí,
i han d’enterrar Na Guganya?-
Jo ja vaig esser partit,
corrents, com un ca llebrer.
Com vaig esser an Es Pujols,
que vaig sentir repicar:
-Ara duen a enterrar
sa prenda d’es meu consol;-
Com vaig arribar a ca meva:
-Treis-me es vestit de dol,
que a s’enterro tenc d’anar.-
Ja la treuen de ca seva
i le duen a enterrar.
Sa mare la va besar:
-Adiós, fieta meva,
aquesta hermosura teva
pols i cendra ha de tornar!-
Com fórem enmig de plaça,
jo me vaig posar a resar;
tot es camí d’es fossar,
una salve a cada passa,
i usant d’aquesta traça,
al punt arribàrem allà.
I quan vàrem arribar,
que en vaig descobrir sa fossa,
foren ses penes més grosses:
ja l’havien d’enterrar!
Jo mateix li vaig llevar
coixineres i llençol,
i això em serví de consol,
es porer-la arreglar
Com ella va estar arreglada,
la vaig ‘cabar de servir
i a sullanos jo vag dir:
-Ara, està enterrada aquí
sa prenda d’es meu consol.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca