Al qui ralla amb lo meu bé
sa saliva li deu crèixer.
Sonau llarga sa mateixa,
que és de marit i muller.

Es dissabte de Sant Pere
acabàrem de segar,
i un adiós vaig donar
a una manacorera.

Senyor, vullau-me donar
enteniment
per explicar aquest turment
que fort patesc.
Es cas és que no el meresc
i el me donen.
És una sola persona
qui em fa penar
i no em vol alliberar,
i no sé perque.
Jo me faç comptes que cerca
dur-me a la mort.
I si és així, me’n conhort
morir per ella,
perque és s’al•lota més bella
que escaufa es sol.
No és que la hi trobi tot sol,
dic a la cara,
perque son pare i sa mare
són, sens dubtar,
qui més la hi deuen trobar
que ses estrelles.
Xerafins i meravelles,
àngels i sants
de les seves pròpies mans
feren son cos.
No hi ha cap ramell de flors
a ella semblant!
I pareix un diamant
a los meus uis,
i causa molts de perjuis
quantra ma vida.
Ella n’és desagraïda,
me diu la gent,
i ne pren devertiment
de ma tristesa.
Jo habit dins Son Sureda,
ausent de vós,
cara de clavell hermós,
sense consol.
Mon cor va vestit de dol
quan no vos veu.
Escoltau i oireu
el meu venir.
D’es portal som, enpartir,
com un falcó.
I ja n’he voltat cantó
de sa boal;
llavò m’enverg amb un salt
a damunt s’era.
Per veure Na Garrovera
vaig a la vila,
i prenc p’es Clot de s’Argila
i p’es Vinyet,
i es morers de Gerreret
corrents se’n van,
i ja arrib, en un instant,
a SaTafal.
No me gir amunt ni avall
ni a darrere.
Ses Roques de Na Porquera
vaig descobrir.
Si enquantr gent p’es camí,
m’atur tan poc
com una espira de foc
a sa pavora,
i ja torn arrancar a córrer
com un llonzí,
de pressa cap a’s molí
de mon amor.
I sa siqui del dolor
ja va augmentant
i sortint de can Cal•lant
fins a Conies.
Si em veies, t’entristiries
de mon venir.
I ja som en el molí
de mon senyor;
en es d’En Pere Raió
i de n’Eulàri’.
Fins a davant ca’s Vicari
no tenc repòs.
I allà s’atura mon cos,
mirant mon bé.
-Mestre Pere Garrover,
sa vostra fia
ella és qui em dóna alegria
i pena tanta.
Tothom del món se n’espanta,
jo com som viu.-
I ella aquí respon i diu:
-N’estic contenta,
mentres de bon gust me venga,
fer-te patir.
-Jo mos turments vui sofrir
per ton amor,
perque ausent de lo teu cor
m’hi trob tan trist
més que si ara m’hagués vist
atrepanat,
de moros enrevoltat,
cobert de fletxes,
i per altra part heretges
que m’envestissen
i mentrestant acudissen
altres gentils.
Ja és hora que redimiu
lo meu turment.
Vaja, expedeix promptament,
treu-me de penes.
Mira que em tens amb cadenes
mon cor lligat
i amb grillons està enclavat
a los teus peus.
Si d’aquest turment no em treus,
al punt som mort.
Considera quin conhort
tendran mumare,
los meus germans i mon pare
com los diran
que ja viu no me veuran,
que mort seré,
per causa de voler bé
a lo cos teu.
¿Que deu esser ofendre Déu?
Ell me perdon
i tota la gent del món
qui l’agravia!
Jesús, Josep i Maria
vui invocar.
Sants i santes vui posar
d’intercessors
per alcançar ses amors
que me planys tant.
De tothom del món som plant
fora de tu;
tu qui tens remei segur
de curar-mè!
De los meus mals prendràs pler;
quina esperança!
Per donar-te millorança,
perdré la vida,
perque n’ets desagraïda
i jo lleial.
No entretenguis es punyal
que en sa mà tens.
Mira que mos pensaments
no són en jo.
¿Vols que t’entreg lo meu cor
damunt sa mà?
-¿Què tens més que declarar,
sol resplendent?
-Que de morir estic content,
d’enamorat!
I dic, perque he acabat:
lo Santíssim Sagrament
que me don enteniment,
memòria i sanitat!