Una gallina travada
i un escarabat coix
encalçaven un gat moix
per dins un camp de civada.
Jo ho puc dir, que m’hi trobava
i no n’era massa lluny.
Ja poreu encendre es llum
per ses dones macarrones
que no empren estidores,
sinó que van de botanes.
Mantes, mantes d’indianes
que és lo que fa encativar.
De Petra vaig a Artà
per rallar amb una viudota
que tenia una al•lotota
que no sabia filar.
Menjava bunyols amb pa
perque era mal criadota.
Pell de tortuga ruada
i morros de verderol
i bons sons de picarol
que fa rumbo de campana.
Si la vista no m’engana,
me pens si m’hi casaré.
Set someres de paper
jo les vendré per segais.
Aquí deixaré es trebais
i mantendré sa raó.
Damunt es Puig d’Alaró,
sembràvem cànyom i lli,
i d’aquí vaig sentir dir,
demà-passat s’altre dia,
que en es Puig de S’Auqueria
va lladrar un eriçó.
Vaig prendre un gran retgiró
d’es bramul que va pegar!.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Humorístiques
Artà
Assonant
37
IV
Venia de Santanyí,
amb una fosca revolta,
p’es camí me varen dir:
-Andreu, Na Roseta és morta!-
No sé si ho feien a posta
o per dar-me més tristor:
uns me deien que era morta,
altres que estava millor.
I jo, per sebre-ho més cert,
me’n vaig anar a ca sa tia:
-Tia, ¿què fa sa cosina?
-Diuen que se vol morir!-
Quan de ca seva sortia,
vaig trobar el senyor doctor:
-Senyor doctor, ¿què li troba?
-No la trob massa millor.-
amb la guiterra hi aní,
pensant la devertiria:
-Roseta, da’m alegria:
tu ja no fas cas d emi!-
En el mercat me trobava
quan tal nova em varen dar,
que la que més estimava
estava per expirar.
Crida son pare i sa mare:
-Donau-me sa mà a besar,
que és sa darrera vegada
que vos faç inquietar!-
Quan l’havien de vestir,
s’estimat li estava prop.
Va dir: -Posau-li aquest floc,
pareixerà un xerafí.-
Quan la treien de sa cambra,
cantaven es capellans;
son pare i es seus germans
rebentaven de penar.
Quan la treien de ca seva,
sa música va tocar.
S’estimat l’acompanyava
i s’esclata de plorar.
Sa mareta va darrere
i no deixa es mocador:
-Adiós, Roseta meva,
tu ja no seràs pus meva
sinó de Nostro Senyor!-
Els quatre que la portaven
a la seva sepultura,
era cosa de tristura:
tots quatre la festejaven!
Quatre eren qui la portaven;
tots duien capa de dol.
Se n’anaven a sa mare:
-Nostro Senyor vos consol!
De Na Roseta que és morta,
si la gent se n’aconhorta,
vós i jo durem es dol!-
Quatre eren qui la portaven
i quatre qui feien llum
i, d’es vuit, n’hi havia un
qui els seus uis mai s’eixugaven.
El qui més bé la volta,
no la gosava enterrar:
la volia contemplar
com Sant Josep i Maria.
Quan va esser a dins sa tomba,
sos cabeis tornaren d’or.
Conten que s’arrepentiren
tots els cors dels pecadors.
Coïdors de Can Canals
i llavò es de Son Fortesa,
en veure es de Son Sureda
s’afiquen com animals.
Sa brega va començar
en es Pla de ses Nespleres:
aquelles dues guerreres
coces se van tirar.
Na Catalina Barbassa
i Na Margalida Flor
se varen tirar un tro
fet de fort de carabassa.