Venia de Santanyí,
amb una fosca revolta,
p’es camí me varen dir:
-Andreu, Na Roseta és morta!-
No sé si ho feien a posta
o per dar-me més tristor:
uns me deien que era morta,
altres que estava millor.
I jo, per sebre-ho més cert,
me’n vaig anar a ca sa tia:
-Tia, ¿què fa sa cosina?
-Diuen que se vol morir!-
Quan de ca seva sortia,
vaig trobar el senyor doctor:
-Senyor doctor, ¿què li troba?
-No la trob massa millor.-
amb la guiterra hi aní,
pensant la devertiria:
-Roseta, da’m alegria:
tu ja no fas cas d emi!-
En el mercat me trobava
quan tal nova em varen dar,
que la que més estimava
estava per expirar.
Crida son pare i sa mare:
-Donau-me sa mà a besar,
que és sa darrera vegada
que vos faç inquietar!-
Quan l’havien de vestir,
s’estimat li estava prop.
Va dir: -Posau-li aquest floc,
pareixerà un xerafí.-
Quan la treien de sa cambra,
cantaven es capellans;
son pare i es seus germans
rebentaven de penar.
Quan la treien de ca seva,
sa música va tocar.
S’estimat l’acompanyava
i s’esclata de plorar.
Sa mareta va darrere
i no deixa es mocador:
-Adiós, Roseta meva,
tu ja no seràs pus meva
sinó de Nostro Senyor!-
Els quatre que la portaven
a la seva sepultura,
era cosa de tristura:
tots quatre la festejaven!
Quatre eren qui la portaven;
tots duien capa de dol.
Se n’anaven a sa mare:
-Nostro Senyor vos consol!
De Na Roseta que és morta,
si la gent se n’aconhorta,
vós i jo durem es dol!-
Quatre eren qui la portaven
i quatre qui feien llum
i, d’es vuit, n’hi havia un
qui els seus uis mai s’eixugaven.
El qui més bé la volta,
no la gosava enterrar:
la volia contemplar
com Sant Josep i Maria.
Quan va esser a dins sa tomba,
sos cabeis tornaren d’or.
Conten que s’arrepentiren
tots els cors dels pecadors.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Narratives
Poble
Artà
Rima
Assonant
Núm de glosa
36
Volum
IV
Altres cançons relacionades
N’era lleuger de la cama,
tots els mals passos seguia
i el dimoni li eixia
conforme fos una dama.
-Senyora, ¿què té d enou son marit,
que, a altes hores de la nit,
vaia sola p’es carrer?
-Senyor meu, jo som anada
a una caas de joc,
i m’hi he estorbada un poc
i els meus criats m’han deixada.
-Senyora, si vol venir,
a casa l’acoiré,
bon sopar li daré
i un bon llit per dormir.
-Si vostè no em destapàs
i en secret m’ho tengués,
que el meu marit no ho sabés,
poria esser que em ginyàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
elles ja estaran colgades
i ells també estaran colgats.
No ho sabran persones nades,
lo que jo i vós hem tractat.-
Los dos se’n varen anar
a acas del cavaller,
i a lo punt ell li tragué
coses bones per sopar.
-Cavaller, jo som sopat.
-I jo, senyora també.
-Ara m’ha de dir on té
un llit que sia guardat.
-Aquí deçà tenc un llit
on jeia la meva esposa.
Si m’ofereix una cosa.
la hi deixaré jeure anit.
-Jo ho tendria per afronta,
res haver-lide negar.
De tot quant demanarà
esta nit ’nirà a son compte.
Mentres que se descalçava,
per anar-se’n a colgar,
el cavaller hi va entrar,
i ella li va preguntar
si sabia amb qui tractava.
Va respondre el cavaller:
-Senyora, jo res no sé,
però me pens haver-lès
amb una dama de bé.
-Si jo fos dama de bé,
no faria lo que faç.
Comana’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas!
Jo no faç cap cerimòni’
a ningun cristià nat…
I sabràs la veritat:
que les has amb el dimoni.-
(Aquí el dimoni se treu una llista amb els pecats del cavaller i els hi llegeix.)
N’era escrita de buscai,
de papare no massa bo.
El qui va darrere això,
ja pot prendre bon mirai!
A lo punt comparegueren
de dimonis un quefer
i an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.
Del demés no sé què feren,
ni sebre-ho no he de mester!
Pensant jeure amb sa senyora,
llavonses no va esser ver.
Així ho fa el qui s’enamora
de coses que no pot ser.
Set anys, nou mesos i dies
esclau del Rei vaig estar
per aprendre de sonar
es grai de ses xeremies.
Com aquest roser traurà
una rosa de cent fuies!
Margalida, si no mudes,
En Juan no mudarà.
Tradicionari de Mallorca
