Jo em confés amb Vós, Senyor,
i amb Vós, Mare de Déu.
Es dia que em moriré,
que estiga en gràcia de Déu.
Jo em confés amb Vós, Senyor,
qui sabeu els meus pecats,
es que he fets i m’han fet fer,
i he fet fer i mal obrats:
de tots vos deman perdó.
Jo em confés amb Vós, Senyor,
com es malalt an es metge.
Sou metge de medicina,
metge de sa meva ànima
que en el cel no puc etrar.
Vostros peus vénc a adorar,
que sa meva ànima no se perda.
Jo tenc de restitir
s’ànima que Vós m’heu dada,
però jo l’he creada (sic)
que sols no és per a sortir.
Bon Jesús, pensau en mi:
no m’heu de deixar morir
que no m’hàgeu perdonada.

Devers sa Torre Redona
hi habita un bobià
i amb una beca de lona
tots es moscards vol matar.
I hi va haver un carriler
amb tres o quatre senyores
d’aquelles qui pillen gorres
diumenge i dia fener.

Si no t’alcanç, poré dir
que passes m’hauràs costades.
¿Saps quan me seran pagades?
Quan ses mans mos hauran dades,
garrida, i m’hauràs dit sí,
i l’endemà dematí
ja estaràn rescabalades.