Amb so teu enamorat
hi convers es pics que vui.
¿Saps per què no el t’he robat?
Perque per homo no el vui.

Un dia passava
per baix d’un carrer;
vaig veure un roser
que roses tenia.
I jo li vaig dir:
-Roser preciós,
polit i hermós,
¿vols venir amb mi?
¿Vols venir amb mi,
amb mi fins Alger,
coirem taronges
d’aquell traonger?
Aquell taronger
tan apreciat;
el qui l’ha sembrat
habilidat té.
Habilidat té.
es fii d’es canonge.
Que, si vos feis monja,
jo frare em faré.
Jo frare em faré
i estaré ausent,
i em passejaré
per dins el convent.
Aquelles taronges
tenen gran virtut:
es malalts que en mengen
cobren la salut.
Aquelles taronges
que vós abastau,
obriu-me’n les portes,
no tanqueu amb clau.

Sant Llorenç d’es Cardassar
n’és un lloc molt opulent;
qui hi va content
malalt no hi estarà.
-¿Voleu venir a apuntar-vós
per anar a Gaieta?
Anirem esquena dreta,
farem d esenyors.
¿Voleu que ens embarquem
i a Gaieta anem
i estarem millor?
Es trespols són d’ensaimades
i es vi a tassonades
d’aquells més bons.
Es macs són bunyols,
i sa terra és sucre,
i per onsevuia
basses de mel
i ets àngels del cel
hi muien es dits.
Parets de confits,
portes de canyella.
Aigordent es matins
sempre que en voldrem,
i d’alegres que anirem
sols no coneixerem
es casats i es fadrins.
Però no dugueu cap eina
per trebaiar,
que allà de feina
ningú ne fa.
Un ferreret coix
de Santanyí
que atreviment va tenir
de fer una aixada,
i li varen dir:
-Si el nòstron rei ho sabia,
prompte vos castigaria
més de lo que pensau.-
Una altra vegada
tengué atreviment
de fre un trinxet,
i el feren comparèixer
a la Providènci’
que li féu sentènci’
de morir penjat,
a un abre llampat,
ple de secais
perque li agradava
fer aquests trebais.
Una puça llesta
d’amagat un vespre,
saltant, hi va anar.
Li varen tirar una ascabussada
de quatre confits
i la malanada
no se n’aixecà!
Adiós, puça llesta,
adiós,puça mona,
que me voy a morir!