Un horabaixa a la tarda,
venguent de Banyalbufar,
vaig passar per Son Serralta,
a prendre, foc per fumar.
Mentre p’es portal estava
a l’espera, em vaig girar,
i allà dins hi vaig trobar,
a una taula que hi ha,
una Jove molt gaiarda.
-¿Voleu-me donar o vendre,
la Jove, un caliu de foc?
I ella me diu: -A poc apoc,
jo no en don ni en vens tampoc;
vós mateix el poreu pendre.-
Vaig pendre un caliu petit
i no l’ahvia mester.
Davall davall, me vaig fer
tres bòfegues a un dit.
Tres bòfegues de saliva
me sortiren a un dit.
Per que jo ho hagués sentit:
-¿Qué et cremes? Poa-t’hi saliva!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Humorístiques
Estellencs
Assonant
48
IV
Mestre Tomeu para lloves,
n’agafa de dos en dos.
Sabeu que és de venturós
es mestre de ses escoles!
Vet allà l’amo qui ve
a veure si hem acabat:
noltros hem embolicat
un puput com un claper.
Petiteta l’han casada, la filla del Carmesí.
L’han enviada a dur aigo a la Font del Torrentí.
Los turcos la hi han trobada, turcos amb un bergantí,
l’han entregada a la Reina, la Reina del Moretí.
I la Reina, com la veu, que té el coloret tan fi:
-Ai, duis-la-vos-ne, los turcos, duis-la-vos-ne lluny d’aquí,
que, si el nostro Rei la veia, ja no me voldria a mi,
i la faria la Reina, la Reina del Moretí.-
Respongué una criada, la més veia que hi havia:
-La deix fer, Senyora Reina, la deix fer, Senyora mia;
serà bona per cambrera o per ajudar a la cuina.
Si no, farà altra feina, pot rentar de nit i dia,
i el sol i les serenes taiaran sa pell tan fina.-
Dematí, rentant los panyos, encara no era de dia,
gira sa vista a llevant i el sol resplendent eixia.
Va afinar un cavaller qui cap ell corria.
De tan lluny com ell la veu, al punt li fa cortesia.
-Moretona, Moretona, ¿vols venir en ma companyia?
-De bon gust, lo cavaller, de molt bon gust jo vendria.
I la roba de la Reina, llavò, ¿qui la rentaria?
-Les broidades amb or fi estén-les damunt la silla,
i la que no té broidats tira-la per la marina.-
Caminaren set jornades que una mosca no sentien,
i troben un olivar ben apareiat ‘oliva.
-Camp d’Oliva, Camp d’Oliva, Camp d’Oliva preciosa!
-¿Vols-me dir, tu, Moretona, com coneixes Camp d’Oliva?
-Perque, a casa dels meus pares, Camp d’Oliva n’hi havia.
-¿Vols-me dir, tu, Moretona, a quina terra ets naixida?
-A Camp d’Oliva som nada, i aquí em feren cativa.
-¿Vols me dir tu, Moretona, ane quina part vivies?
-Just a la Plaça Reial, un castell noltros teníem.
-¿Vols-me dir el nom dels pares que te donaren la vida?
-Som filla del Rei don Calde i de dona Celestina.
-Mira, que, si deies ver, germana meva series!
-Germaneta teva som, la germaneta petita!
-Mumare, la mia mare, ¿voleu veure vostra filla?
-Ha set anys que la’m prengueren, set anys que no l’he vista!
-¿Què donaríeu, digau, si la vos tornaven viva?
-La mitat de mon reialme en or, no li planyeria!
I, llavò, si n’era verge, corona d’or li daria.
-Sí que ho som verge, mumare, com el sol surt cada dia.
La corona de les verges l’he passada cada dia.
-Si lo que me dius és vera, benvenguda sies, filla!
-Si no voleu creure en mi, jo duc Josep i Maria
que és la millor companyia que un cristià pot tenir.