Mu mare, a sa plaça ballen;
mu mare, deixau-m’hi anar:
jo qui som tan garrideta
ballador no em mancarà.

Espanya, per natural,
passarà mala ventura:
un menja, s’altre dejuna,
i això resulta més mal
que un cop de vent de mestral
a l’abre que está en tenrura.

Sant Cristòfol ’nava de camí amb ses mans brollant de sang.
-Minyonet, ¿què fas aquí, tant de fuia com de ram?-
Mentre el Bon Jesús dinava, pegà un sospir molt gran.
Respon la volta (sic) Sant Pere: -Mon Mestre, ¿què vos fa mal?
-Jo no tenc por de tu, Pere, ni tampoc de tu, Juan.
El Dijous Sant de la Cena, los judios me pendran,
me duran a can Ignasi, i allà em crucificaran,
i Maria Magdalena, darrere vendrà plorant,
i amb la seva cabeiera la sang me llimpiarà.
Qui dirà aquesta oració cent vegades el Dia del Ram
es temps que la Pàssia cantaran, es do que demanarà,
tant si és petit com si és gran, ben concedit li serà.
(Aquí han de dir un parenostro a Sant Cristòfol)
Qui la sap i no la mostra, qui la sent i no l’aprèn,
el dia del Judici final ja sabrà lo que se perd!