Rossinyol de primavera, tu que vas cantant, cantant,
ja diràs a mon aimada que l’esper amb un gros plant.
Les meves llàgrimes cremen, cremen d’un temor molt gran.
Déu no ho vulga que en fos causa un amor i un engan,
que és lo que dóna més pena per un cor enamorat.
Per això és que tant plora, llàgrima viva el meu cor.
Déu no la vulga, vida mia, que endevín per lo que plor!
Rossinyol de primavera, tornaràs cantat, cantant,
ja diràs si mon aimada se recorda de mon plant.

Estimat, ara conec
que tu n’has mudat es bé.
Ja vendràs, i te daré
aquells dos doblers que et dec.

L’amo de Son Pentinat
formatjava d’una euveia
i cada dissabte treia
més de cent sous de brossat.
D’es serigot que han tirat
es torrent ja se’n va a mar,
i un dia se va embossar
i també li va negar
cent corterades de blat.