Bon Jesús, quan vàreu néixer,
portàveu corona d’or,
i ara la portau d’espines
que travessen lo meu cor.
Foren moltes les espines
que vos punyien es cap;
la sang que pel front rajava
n’és la culpa el meu pecat.
Assots rebéreu sens compte,
deixant-vos despellissat;
els botxins en feien befa
quan vos veien humillat.
El Pare celestial
plorava a llàgrima viva
quan va veure son Amor
que pareixia sens vida.
Vós sou pa molt preciós
que cogueren dalt la creu,
de foc foren los dolors
de Maria, quan vos veu.
Oh, Maria, Mare meva,
Mare de tant de dolor,
deixau que vos acompanyi
en soledat i tristor.

Quatre trossos, quatre trossos,
més de pressa està batut
La Mare de Déu de Lluc,
enguany, ¿que no pensa en noltros?

Era es dilluns de Sant Pere
que em vaig posar a teixir,
i es mestre me va dir:
Si no aprens de fer-ho així,
te’n podràs tornar a ca teva.