El día que yo nací nací muy desgraciada:
el primer hombre que vi ya quedé enamorada.
Tres años lo tuve muerto en una sala guardada.
Todos los viernes des año, la ropa le cambiaba,
le componía su sitio con flores y lirios blancos.
Un día, por mi desgracia, se descomponió un brazo.
-Si lo digo a mi padre, es padre para matarme;
si lo digo a mi madre no es mujer para guardarlo.
Mis hermanos son pequeños, de amores no entienden nada.-
Un día se paseaba del balcón a la ventana
y había un labrador en su campo, que labraba.
-Labrador, buen labrador, escuchadme una palabra.
-Ya la escucharé, señora, aunque sean tres y cuatro.
-¿Quieres enterrar un muerto y te será bien pagado?
-Ya lo enterraré, señora, aunque sea sin pagarlo.-
Al bajar por la escalera, ella mil besos le daba:
-Adiós, Luís de mi vida, adiós, Luís de mi alma;
si no fuera por la gente, Luís te acompañaba.

Carabassa m’han donada,
carabassa menjaré.
Sa fia de sa donada
se casa amb un tintorer,
No et casis amb tintorer
perquè duràs ses mans brutes;
casa’t amb un velluter
i duràs bones vellutes.
No et casis amb velluter,
perquè duràs vellutons;
casa’t amb un sabater
i duràs bons retalons.
No et casis amb sabater
perquè et tirarà sa forma;
casa’t amb un escolà,
que es campanar fa bona ombra
No et casis amb escolà
perque et tirarà es batai;
casa’t amb un mariner
i duràs bons escambrais.
No et casis amb mariner
perquè jauràs tota sola,
casa’t amb un carnisser,
que te tirarà es taiant;
casa’t amb un bon bergant:
això és lo que has de mester.

Com veig aquest estelet
que va darrere sa lluna!
Que he passada de fortuna
ausent de vós, ramellet!