Quan s’al•lota se morí,
jo era a pescar de canya.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿què fas aquí,
i han d’enterrar Na Guganya?-
Jo ja vaig esser partit,
corrents, com un ca llebrer.
Com vaig esser an Es Pujols,
que vaig sentir repicar:
-Ara duen a enterrar
sa prenda d’es meu consol;-
Com vaig arribar a ca meva:
-Treis-me es vestit de dol,
que a s’enterro tenc d’anar.-
Ja la treuen de ca seva
i le duen a enterrar.
Sa mare la va besar:
-Adiós, fieta meva,
aquesta hermosura teva
pols i cendra ha de tornar!-
Com fórem enmig de plaça,
jo me vaig posar a resar;
tot es camí d’es fossar,
una salve a cada passa,
i usant d’aquesta traça,
al punt arribàrem allà.
I quan vàrem arribar,
que en vaig descobrir sa fossa,
foren ses penes més grosses:
ja l’havien d’enterrar!
Jo mateix li vaig llevar
coixineres i llençol,
i això em serví de consol,
es porer-la arreglar
Com ella va estar arreglada,
la vaig ‘cabar de servir
i a sullanos jo vag dir:
-Ara, està enterrada aquí
sa prenda d’es meu consol.
-Deténtate, bella mora; deténtate, mora linda;
deja que mi caballito beba de esta agua tan limpia.
-Ojo, no soy mora, señor, yo soy doncella cautiva.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-Si quieres venir conmigo, a casa te llevaría
y encima de mi caballo vámonos los dos, vida mía
-Esta ropa que yo lavo, ¿en dónde la llevaría?
-Y encima de mi caballo en el mar la tiraría.-
Al pasar por aquel bosque, ella a llorar se ponía.
¿Por qué lloras, linda dama? ¿por qué lloras, mora linda?
-Lloro porque en estos bosques, mi padre a cazar venía
con mi hermano Modelesto y yo con su compañía.
Al pasar por aquel bosque, la mora se sonreía.
-¿De qué ríes, mora bella? ¿de qué ríes, mora linda?
-No me río del caballo, ni tampoco de la guía;
río al ver a mi patria de donde he sido nacida.
-Dime, ¿quiénes son tus padres? dime, ¿quién es tu familia?
-Mi padre, don Juan Vilares; mi madre, doña Elvira;
un hermanito que tengo llamado José María.
-Válgame San Juan de Dios, Virgen sagrada María!
Pensaba llevar mujer i llevo mi hermana Elvirita.
Abrid puertas del palacio, ventanas y ventanillas:
aquí os traigo una rosa, la que lloráis por perdida.
¿Qué pagarías, mi madre, por ver a vuestra hijita?
-La mitad de mi corona, si la llevas honradita.
-Doncella la llevo, madre, doncella y honradita.
Sólo lleva un abrazo de vuestro José María.
A Santa Maria hi ha
canamunts i canavalls.
Com a la Vila fan balls
sa gent d’ets Hostals no hi va.