Li direu a lo meu bé,
que n’és a fora Mallorca,
que d’anar-hi estic resolta,
si mu mare m’ho comporta,
vestida de mariner.

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama està en finestra, de finestra en balcó.
Els presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos, per què no cantau, no?
-¿Com hem de cantar, dama, i estam dins gran presó
sense menjar ni beure, tan sols un roegó,
ni veure sol ni lluna, tan sols un finestró?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do vols que te don?
-Mon pare, lo meu pare, les calus de la presó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no.
-Mon pare, lo meu pare, no mateu en ’Madó!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!

Un marxando d’Alaró
tot carregat d’embarassos,
sols dir: -Dones, treis pedaços,
baratau-los amb sabó.