El món està ple d’embuis;
això ho va dir un que en duia.
Aquí se mengen sa xuia
quan es misstages són fuits.

Me volia fer beata
i mu mare no ho volgué,
perque, en ’ver tret s’extremer,
una fadrina ja té
sa casera qui la mata.

El dilluns,
pas la vida trista,
perque no l’he vista
del dia passat.
El dimarts,
jo plor i sospir
i a ca-vostra mir
i no vos puc veure.
El dimecres,
redoblen més penes,
que eamb fortes cadenes
me teniu lligat,
El dijous,
vénc a veure-vós,
estimada, i vós
ja n’estau colgada.
El divendres,
pas un gros trebai,
que, si no desmai,
suplic amb raons.
El dissabte,
punteta del dia,
tenc més alegria
que no ho poreu creure!
El diumenge,
després que he dinat,
partesc aviat,
perque s’és mester.
N’hi ha que me diuen:
-Com arribaràs,
no festejaràs,
perque tenc guerrer!.-
Altres me diuen:
-No plangues ses passes,
que, per bé que faces,
no l’alcançaràs.-
Ella qui me diu:
-No t’escolts ningú,
que jo et vui a tu,
més que qualsevol!-
I jo, com ho snet,
me’n vaigtot content,
com un rossinyol!