A Sóller no ho feren bé,
enc que fos de matinada:
anaren amb creu alçada
a sa costa d’En Flassada
per fer fugir un xuriger.
Tonineta, ramell meu,
tu ets sa meva alegria.
Jo de tu només voldria
que fosses meva i jo teu.
–Bon vespre. ¿Com va? ¿Com és?
¿No em donareu qualque cosa?
–Jau, vet aquí una rosa;
sempre deis que no us don res.