En sentir el nom de Francesc,
és com la mel de la bresca:
me diuen que l’avorresca,
i jo més l’encobeesc.
A’s cap d’amunt de s’esquerda
hi penjarem un anfós.
¿Qui serà tan venturós
que guanyi sa canya verda?
Com una gerra se trenca,
a qualque part deu ferir.
Tu t’ets riguda de mi
dos pics per sa pellerenca.