A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama està en finestra, de finestra en balcó.
Els presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos, per què no cantau, no?
-¿Com hem de cantar, dama, i estam dins gran presó
sense menjar ni beure, tan sols un roegó,
ni veure sol ni lluna, tan sols un finestró?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do vols que te don?
-Mon pare, lo meu pare, les calus de la presó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no.
-Mon pare, lo meu pare, no mateu en ’Madó!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!

Vaig servir a s’artilleria
i me varen fer ranxer;
robava tot quant poria;
¿no trobau que feia bé?

Si no t’alcanç, joveneta,
pens que em moriré d’amor:
me’n pren com lo ginebró,
qui mor amb la fuia estreta.