Sa mare, despertau-lè,
sentirà cantar el cor meu;
però si no és es gust seu,
'xau-la fer, que dormi a pler.

El diumenge de matí
me’n vaig a missa, endolada,
de mu mare acompanyada,
uis baixos tot lo camí.
I de darrere sent dir:
-La jove ¿què deu tenir
que va tan mortificada?
-Sa prenda més estimada
que tenia, se morí.
Déu ho ha volgut així;
ai de mi, desgraciada!-
-¿Que no sabeu, estimada,
que fadrina enamorada
i s’estimat l’ha deixada,
dins poc temps, molta vegada,
tal és es seu poceir?

Cada paraula a mi em danya
cor i fetge i voluntat;
es bé que jo t’he posat
està més fort i arrelat
que es càrritx a sa muntanya.