Damunt es puig d’En Ferrutx
vaig trobar una bergantella:
si jo no em puc casar amb ella,
pens que em moriré d’enuig.

Es es poble de Mataró,
un matrimoni vivia
qui d’hasienda tenia
cinc duros per cada dia
i estaven de lo millor.
Però, en cinc anys d’unió,
no tengueren fii ni fia.
Visqueren desconcordats
una llarga temporada:
s’homo sa dona atupava
perque no li dava infants.
Ella va invocar el Senyor
i promesa li fé un dia
que un duro repartiria,
entre els pobres de la vila,
si Déu del cel los envia
un ninet o una nina,
el fruit de bendició.
S’any que va tenir davant,
tengué una nina a guardar
que era, sense ponderar,
guapa com un diamant.
Com ella tengué quatre anys,
la posarem a costura
de lletra i brotadura
perque se instruïgués.
Com ella tengué dotze nays,
instruïda ja hi estava
i no resl’embarassava,
tot brodat sabia fer.
Ells tenien un criat
de molt bona parleria
qui acompanyava sa fia,
cada dia an es col•legi.
I, de tant d’anar plegats,
sa fia i es octxer
aolegaren un gros bé
que pareixien casats.
Son pare els hi va trobar
dins un lloc molt retirat,
’seguts costat per costat.
Un mal pensamnet formà
i es cap los va fer acalar.
El sendemà dematí,
tot d’una que s’aixecà,
es cotxer va fer cridar:
-Oh, cotxer els diners comptava,
tot travessat de dolor,
demanant an el senyor
com era que l’engegava.
-Som honrat, ja ho sap, senyor!
-Jo no t’engec per dolent
ni tampoc per polissó,
però perdria s’honor
de voler un cotxer per gendre.
I llavò veig clarament
que aqueixa fia que tenc
de tú està enamorada,
i si no et veu, tal vegada
perdrà s’enamorament.
.Ja sé que vostè no em vol
perqu esom de casa pobra;
a la vista està sa prova.-
Diu es cotxer i pren es vol.
Es cotxer, tot enfadat,
surt defora i pega un crit:
-Adiós, ramell florit,
que ton pare m’ha engegat.
Si és que me tens voluntat,
de tu esper algun escrit.
-Una carta t’escriuré
de sang de ses meves venes,
i així tu veuràs, mon bé,
si m’enamor de deveres!-
Son pare, com la sentí,
li pegà una galtada.
Li diu: -Calla, malcriada!
Dins la cambre et tancaré,
i així te veuràs privada
de sortir an es carrer;
i llavò no t’obriré,
llibertat no te daré
fisn que seràs bencriada!-
Cada jorn una vegada,
es senyor per sa criada
li enviava es menjar,
però ella es renegà
vegent que havia d’estar
del seu amor departada.
Son pare n’hi anava
amb cartes de bona fe:
-Jo vénc per amollar-tè
si vols esser ben criada.-
I ella respon aviada
amb un caràcter atrevit:
-Si vós volguésseu, mon pare,
es cotxer per mon marit!
Mon pare, em poreu pegar,
perque em sou superior,
però, en tenir ocasió,
si puc, vos he de matar;
i mumare cobrarà
sa mateixa racció.-
Matà son pare i sa mare
i d’es cor en va fer un torrat
i en va dar a s’enamorat
i ell va dir qu eno en volia.
-Si me feis sa picardia,
de mi sereu sepultat.

Heu quedat com un ramell;
vos poreu apreciar.
Un temps jo ho solia usar,
i ara ja m’he dat per vei.
Me’n pren com aquell anyell
que ja se sent per sa pell
ses unglades d’es milà.