A can Frau de la muntanya
se morí aquell mirai meu.
Es metges amb tantes eines
no el se saberen fer seu.
Jo voldria esser es tacons
que tu dus a ses sabates,
perque amb so mirar me mates
i amb so rallar me confons.
Estimat, pena me dau,
o a lo menos, cativeri;
jo volria esser a s’imperi
d’allà on vós habitau.