S’al•lota que jo festeig
té cara de pedra tosca
i resplendeix com sa fosca.
No és a dir que la braveig!
Bon ventet de tramontana
és qui alegra es cor meu.
¿Com deu campar En Bartomeu
darrere aquella muntanya?
Sa mare, perque és sa fia,
no la gosa contradir
i la me deixa dormir
fins a les deu, cada dia.