Perduda, l’han ben perduda la carta del navegant.
Nou mesos corren per l’aigo, sense mai terra trobar.
Com caigueren los nou mesos, parlaren de sorteiar.
Mos posam a jugar al cero, la sort ’nirà com ’nirà.
La dissort va esser tan mala que al més petit va trobar;
però abans de que el matassen, sa vista volgué escampar.
Com arriben a mitjan arbre, el jove es posa a plorar.
-Oh, jovenet, ¿per què plores? ¿com així tant de plorar?
-Perque just veig cel i aigo i les ones de la mar.
-Puja, puja, dalt de l’arbre; més amunt has de pujar.-
Fins damunt de l’arbre mestre el jove no s’atura.
I, com és al cap d’amunt, ell comença a cantar.
-Oh, jovenet, ¿per què cantes?¿com així tant de cantar?
-Si la vista no m’és flaca, jo veig terra negrejar.
Veig les terres de Mallorca a l’altra banda de mar.
Veig també una senyora amb un mocador en sa mà.
Ella plora pel seu pare que ha nou mesos va per mar.
No plorarà quan li diguen que amb ella m’he de casar.
Jo la veig ajoneiada amb sos uis girats a mar.
Anem-hi de cap a ella, que més no puc esperar!-
Mentres deia les paraules, el jovenet cau dins mar.
El dimoni s’hi presenta, d’aquest modo li parlà:
-¿Qué me dónes jovenet, i te trauré de dins mar?
-Te daré la meva nau, or i plata i brillants.
-Jo no estic per or ni plata ni per naus ni per brillants,
emperò vui la teva ànima el dia que et moriràs.
-L’ànima s’entrega a Déu i el cos s’entrega a la mar,
i si quedàs altra cosa, ets hereus comandaran!