Oh roser, jo no em pensava,
es dia que te sembrí
que altri t’hagués de coir,
i jo prou bé te cuidava!
Vós sou l’uiastre esbrancat
d’una garriga comuna.
Garrida, vós sou la lluna
que llança la claredat.
Es dia que te n’anares,
vaig tenir la mort present;
tu te n’anares content,
i a mi trista me deixares.