Jo me passejava un dia, per lo jardí de Santa Ana.
Vegí la Mare de Déu que el Misteri contemplava.
-¿De què anau, Mare de Déu? -¿I de què anau, vós, madona?
-¿No sabríeu un molí que molgués de tota cosa,
moldria los meus pecats, jo que som tan pecadora?
-Vendreu el Divendres Sant, el capvespre, a darrera hora;
trobareu mon Fill en creu, qui tots los pecats esborra.
La creu serà el bon molí i la corona la mola,
i l’aigo que en brollarà serà la sang preciosa,
i la nafra del costat serà la síquia bona;
la farina que farà serà l’hòstia amorosa.
No en menjaran los jueus, d’aquesta pasta tan bona,
que és feta pels cristians que han tenguda la fe bona.

Poble meu, ¿què és lo que has fet? Poble meu, ¿com has quedat?
Has ferit amb una llança aquell Cor qui t’ama tant!
Aquell Cor qui mai se cansa cap al cel mos va cridant.
Jesús està en el sagrari, plora en trista soledat,
de dia i de nit espera les visites d’amistat.
Escoltau la veu qui crida, la veu dels llibres sagrats,
que la vida, curta o llarga, en el món tot és vanidat.
-¿Què n’has fet de l’hermosura i d’aquell color pintat?
¿Què n’has fet de l’hermosura de clavellet encarnat?

¿Saps què em va dir En Colau Xina?
Que no volia segar,
que mai n’havia vist dar
a malalts per medecina.