A la vorera de mar està la Infanta polida.
Moros anaren allà i la varen fer cativa.
Quan los moros la trobaren i la veren tan garrida,
pensaren d’enviar-lè a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, vos entreg una cativa.
-Que la se’n tornin els moros, que la trob massa garrida,
i llavò, si el Rei la ves, d’ella s’enamoraria;
la voldria per esposa i jo esclava d’ell seria.-
Aquí respon una esclava, esclava que la servia:
-No hàgeu por, noble Senyora, de si ella és molt garrida.
Mandau-li rentar los panyos en les aigos de marina.
Es sol cremarà sa cara en venir devers migdia.-
Hi consent la Reina mora; renta de nit i de dia,
i, amb tantes soleiades, tenia la pell més fina.
Mentres rentava los panyos en les aigos de marina,
començava a clarejar, sent petjades i se gira.
i n’afina un cavaller qui el cavall blanco traía.
-Déu vos guard, la Moretona, ¿gustau de ma companyia?
-Que Déu vos guardi, bon Comte, que Déu vos doni bon dia!
-¿Voleu-me dir com sabeu o us pensau que Comte sia?
¿És que ho heu sentit a dir o és que abans ja me coneixíeu?
-Com jo estava amb los meus pares, altres Comtes coneixia;
ells eren així com vós i usaven de cortesia.
-Si gustau de venir amb mi, de bon gat vos n’enduria
a la banda de la mar, ben lluny d’aquesta marina.
-Si pogués ,bon cavaller, jo vos acompanyaria;
enperò si vénc amb vós, d’aquests panyos, ¿què en faria?
-Els que sien d’or i argent dalt la sella els estendria,
sosl que tenguésseu bon sereu el temps que amb mi vos duria.-
Caminaren nou jornals i paraula no se diuen;
caminaren altres nou i l’esclava se rissia. (sic)
-¿I de què reis, Moretona? ¿i de què reis, amor mia?
¿Qué vos ne reis del cavall, o del cavaller qui el guia?
-Jo no ric, no, del cavall, o del cavaller qui el guia;
però ric de veure Espanya que n’ès la pàtria mia.
-¿D’Espanya n’és la Moreta? ¿d’Espanya és l’amor mia?
Si Espanya és la pàtria vostra, també n’és la pàtria mia.
-No me digueu més Moreta, que jo som Rosa-florida.
Som filla del Rei don Carlos i de dona Celestina.
-Jo som el seu fill major, vós la filla més petita;
a mi em diuen don Juan; vós sou germaneta mia!
-¿Què me daríeu, mumare, si vos duia vostra filla?
-Mil ducats si jo la veia, i altres tants si era fadrina.
-Donau-me los mil ducats, que vos duc la vostra filla.
Llavò ella vos dirà si encara és o no fadrina.
Si ella vos diu que sí, altres tants ne guanyaria.
-Sí, mumare, que ho som, com l’hora que em despedíreu;
la corona de les verges en el cap la duc cenyida.

Jo no t’aconsei que vuies
homo que és estat soldat:
ell n’és tan net de bondat
com la jonquera de fuies.

Cada u se’n va amb ses seves;
jo vendré amb vós, si em voleu,
i per vós duré sa creu
damunt ses espatles meves.