Escoltau amb devoció
i atenció
i vos contaré es sermó
de sa beata.
Té casera qui la mata
es dematins,
i no agrada an es fadrins
una miqueta.
Ella du sa cara neta
i va enllestida,
però és lletja fora mida
per tot es cos.
Cara llarga i cap gros
i molt morruda,
és peluda i mostatxuda
i du pels uis
lleganyes a caramulls.
Sols no és capaç
un homo amb un tiràs
decantar-lès.
Tot això no vol dir res;
casera té!
No obstant, un dia em digué:
-Mestre Rafel,
si voleu guanyar el cel,
mheu de casar,
perque jo no puc estar
així un dia!
Jo voldria esser nuvia
avui mateix.
Senyor, d’uan cosa que em queix
de Jesucrist,
i és perque mai n’he vist
cap de fadrí
que se vulga acostar a mi
amb interés.
¿De quin modo s’ha de fer
per casar-mè?-
I jo, per consolar-lè,
dic: -Lo millor
comana’t an el Senyor
qui t’ha creada,
mans juntes, ajonoiada,
demana-le-hi.
Vet aquí es millor consei
que et puc donar.-
Se’n va anar davant l’altar
apesarada,
trista i desconsolada:
-¿Quins comptes feis?
Jo m’arrencaré es cabeis
si no em casau.
Sants i santes, davallau
del paradís:
acudiu, que n’és precís,
a davant Déu.
Digau-me quin és es meu,
que no estaré
contenta fins que sabré
ell a on jeu.
Perque res trob que més treu
com es casar.-
Aquest combat va durar
quatre setmanes,
passejant sa mala cara
i es nas brut.
Un tan sols no n’hi ha hagut
que li haja dit:
-Jo vull esser ton marit,
me vui casar.-
I està més mal sofrida,
tot lo dia renya i crida,
perque no té
ningú que li vulga bé.
I sempre diu
com ha d’arribar a s’estiu
sese govern!
-Jo em pens que aquest hivern
faré bacó
i me moriré d’amor
com una vaca.
Oh, quina cosa tan flaca
que és una dona,
com té s’instrument qui sona
i s’ha d’estar
asseguda i esperar
son ballador.
Això me turmenta a jo;
¿per què no ve?
Ha catorze anys que l’esper
i és endebades,
per més que faça culades
i malaveig.
Van encollats p’es passeig,
van ells amb ells,
i són com a cans nanells:
lladren d’enfora.
En acostar-m’hi devora,
corrents se’n van.
Jo no sé per què me fan
aquests malfets!
No és que les trobi ferests,
ni else barreig,
antes bé jo malaveig
acostar-m’hí,
però no else puc junyir,
tan esquius com són.
Amb tots ets enginys del món
he trebaiat,
emperò no he lograt
el meu desig.
I ara ja n’estic enmig
de la veiura,
ja està fet, ja no hi ha cura
ni esperança,
i el desig que mai descansa:
m’he de rostir!.-
El sendemà dematí,
a dins la cambra,
plora qui plora la bamba
i plorarà
fins que se’n vulga deixar.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Satíriques
Binissalem
Assonant
7
IV
A la vorera de mar està la Infanta polida.
Moros anaren allà i la varen fer cativa.
Quan los moros la trobaren i la veren tan garrida,
pensaren d’enviar-lè a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, vos entreg una cativa.
-Que la se’n tornin els moros, que la trob massa garrida,
i llavò, si el Rei la ves, d’ella s’enamoraria;
la voldria per esposa i jo esclava d’ell seria.-
Aquí respon una esclava, esclava que la servia:
-No hàgeu por, noble Senyora, de si ella és molt garrida.
Mandau-li rentar los panyos en les aigos de marina.
Es sol cremarà sa cara en venir devers migdia.-
Hi consent la Reina mora; renta de nit i de dia,
i, amb tantes soleiades, tenia la pell més fina.
Mentres rentava los panyos en les aigos de marina,
començava a clarejar, sent petjades i se gira.
i n’afina un cavaller qui el cavall blanco traía.
-Déu vos guard, la Moretona, ¿gustau de ma companyia?
-Que Déu vos guardi, bon Comte, que Déu vos doni bon dia!
-¿Voleu-me dir com sabeu o us pensau que Comte sia?
¿És que ho heu sentit a dir o és que abans ja me coneixíeu?
-Com jo estava amb los meus pares, altres Comtes coneixia;
ells eren així com vós i usaven de cortesia.
-Si gustau de venir amb mi, de bon gat vos n’enduria
a la banda de la mar, ben lluny d’aquesta marina.
-Si pogués ,bon cavaller, jo vos acompanyaria;
enperò si vénc amb vós, d’aquests panyos, ¿què en faria?
-Els que sien d’or i argent dalt la sella els estendria,
sosl que tenguésseu bon sereu el temps que amb mi vos duria.-
Caminaren nou jornals i paraula no se diuen;
caminaren altres nou i l’esclava se rissia. (sic)
-¿I de què reis, Moretona? ¿i de què reis, amor mia?
¿Qué vos ne reis del cavall, o del cavaller qui el guia?
-Jo no ric, no, del cavall, o del cavaller qui el guia;
però ric de veure Espanya que n’ès la pàtria mia.
-¿D’Espanya n’és la Moreta? ¿d’Espanya és l’amor mia?
Si Espanya és la pàtria vostra, també n’és la pàtria mia.
-No me digueu més Moreta, que jo som Rosa-florida.
Som filla del Rei don Carlos i de dona Celestina.
-Jo som el seu fill major, vós la filla més petita;
a mi em diuen don Juan; vós sou germaneta mia!
-¿Què me daríeu, mumare, si vos duia vostra filla?
-Mil ducats si jo la veia, i altres tants si era fadrina.
-Donau-me los mil ducats, que vos duc la vostra filla.
Llavò ella vos dirà si encara és o no fadrina.
Si ella vos diu que sí, altres tants ne guanyaria.
-Sí, mumare, que ho som, com l’hora que em despedíreu;
la corona de les verges en el cap la duc cenyida.
Jo no t’aconsei que vuies
homo que és estat soldat:
ell n’és tan net de bondat
com la jonquera de fuies.
Cada u se’n va amb ses seves;
jo vendré amb vós, si em voleu,
i per vós duré sa creu
damunt ses espatles meves.