A la vorera de mar està la Infanta polida.
Moros anaren allà i la varen fer cativa.
Quan los moros la trobaren i la veren tan garrida,
pensaren d’enviar-lè a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, vos entreg una cativa.
-Que la se’n tornin els moros, que la trob massa garrida,
i llavò, si el Rei la ves, d’ella s’enamoraria;
la voldria per esposa i jo esclava d’ell seria.-
Aquí respon una esclava, esclava que la servia:
-No hàgeu por, noble Senyora, de si ella és molt garrida.
Mandau-li rentar los panyos en les aigos de marina.
Es sol cremarà sa cara en venir devers migdia.-
Hi consent la Reina mora; renta de nit i de dia,
i, amb tantes soleiades, tenia la pell més fina.
Mentres rentava los panyos en les aigos de marina,
començava a clarejar, sent petjades i se gira.
i n’afina un cavaller qui el cavall blanco traía.
-Déu vos guard, la Moretona, ¿gustau de ma companyia?
-Que Déu vos guardi, bon Comte, que Déu vos doni bon dia!
-¿Voleu-me dir com sabeu o us pensau que Comte sia?
¿És que ho heu sentit a dir o és que abans ja me coneixíeu?
-Com jo estava amb los meus pares, altres Comtes coneixia;
ells eren així com vós i usaven de cortesia.
-Si gustau de venir amb mi, de bon gat vos n’enduria
a la banda de la mar, ben lluny d’aquesta marina.
-Si pogués ,bon cavaller, jo vos acompanyaria;
enperò si vénc amb vós, d’aquests panyos, ¿què en faria?
-Els que sien d’or i argent dalt la sella els estendria,
sosl que tenguésseu bon sereu el temps que amb mi vos duria.-
Caminaren nou jornals i paraula no se diuen;
caminaren altres nou i l’esclava se rissia. (sic)
-¿I de què reis, Moretona? ¿i de què reis, amor mia?
¿Qué vos ne reis del cavall, o del cavaller qui el guia?
-Jo no ric, no, del cavall, o del cavaller qui el guia;
però ric de veure Espanya que n’ès la pàtria mia.
-¿D’Espanya n’és la Moreta? ¿d’Espanya és l’amor mia?
Si Espanya és la pàtria vostra, també n’és la pàtria mia.
-No me digueu més Moreta, que jo som Rosa-florida.
Som filla del Rei don Carlos i de dona Celestina.
-Jo som el seu fill major, vós la filla més petita;
a mi em diuen don Juan; vós sou germaneta mia!
-¿Què me daríeu, mumare, si vos duia vostra filla?
-Mil ducats si jo la veia, i altres tants si era fadrina.
-Donau-me los mil ducats, que vos duc la vostra filla.
Llavò ella vos dirà si encara és o no fadrina.
Si ella vos diu que sí, altres tants ne guanyaria.
-Sí, mumare, que ho som, com l’hora que em despedíreu;
la corona de les verges en el cap la duc cenyida.

Més informació
Recopilador

Rafel Ginard

Referència bibliogràfica

Cançoner Popular de Mallorca

Via d'incorporació

Transcripció edició

Classificació

De captius

Poble

Binissalem

Rima

Assonant

Núm de glosa

5

Volum

IV

Altres cançons relacionades

Sa teva amor és sa d’es bou,
que, allà on la criden, va;
sa meva, allà on està,
posa rels i no se’n mou.

A sa vorera de s’era
vaig sentir lladrar dos cans.
Lo meu cor qui feia espants:
–Sortiu, amor vertadera,
que ma persona us espera
en presència de los sants,
i el rei amb sos capitans
que per vós alça bandera:
Sant Lloatxim i Sant Pere
i llavonses altres sants,
homos petits i de grans.
Bona amor, si no us alcanç,
reneg de s’amor primera.

Cuando empezaron las guerras entre Francia y Portugal,
llamaron al Conde Flores por capitán general.
-¿Para cuántos años, Conde, para cuántos años vais?
-Para siete, mi Condesa, para siete y nada más.
Si a los siete, mi Condesa, para siete y nada más.
Si a los siete no he venido, Condesa, os podéis casar.-
Pasan siete, pasan ocho, y el Conde no viene ya.
Un dia, estando en la mesa, su padre la quiso hablar.
-¿Cómo no te casas, hija? ¿cómo no te casas ya?
-No me puedo casar, padre, que el Conde aquí no está.
Si el Conde en el mundo estaba, y lo pudiese encontrar!
Dame la bendición, padre, y yo le iré a buscar.
-Que te la dé Dios del cielo, que es más alto y podrá más.-
Se vistió de peregrina, por el mundo va a buscar.
Al salir de las Italias, al entrar en Portugal,
se encontró con un caballo que lo iban a ensillar.
-¿De quién es este caballo, que lo iban a ensillar?
-Del señor Conde de Flores que mañana va a casar.
-¿Quién es este señor Conde? ¿Me lo quiere usted enseñar?
-Se lo enseñaré, señora, es poca la caridad.
-Dame una limosna, Conde, que bien me la podéis dar,
que vengo de las Italias, no traigo para gastar.
-Si venís de las Italias, ¿qué hay de buenopor allá?
-He dejado a la Condesa que no para de llorar.
-Ay, si la pudiera ver! Ay si la pudiera hablar!
-¿Cómo la conoceríais? –Por el rostro y el lunar.
Yo le regalé un vestido que costaba una ciudad.
-El vestido bien lo guardo y el lunar aquí está;
el rostro ya se me ha ido, Conde, de tanto llorar.-
La estrechó entre sus brazos y la puso en su lugar.
La otra estaba en la sala que les escuchaba hablar.
-¿Quién será este demonio que ha venido aquí a tentar?
-Yo no soy ningún demonio que ha venido aquí a tentar.
Voy en busca de mi novio; me lo tengo que llevar.
-Puedes ser monja, Maria y aprenderás a rezar,
que ha vuelto mi condesa, con ella quiero casar.
-Malhaya la italiana que te ha venido a buscar!-
Ya la cogió por la mano y se la llevó a su altar:
vestidos de dos colores por doña María van.
Las gallinas y los pavos al hospital militar.
Al cabo de quince días, los dos se iban a casar,
y al cabo de siete años, otra vez la iba a dejar
con dos hijos que tenía, una moza y un galán,
para volver a la guerra donde lo van a matar.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca