No me vénguis més davant,
de fadrina ni casada,
i així estaré descansada
de no rebre cap pernada
d’un ase que brama tant.

Jo me n’aní, me n’aní,
tira-tira p’es camí
de Campanet,
i davant Son Ciurolet
se pongué es sol,
i vaig romandre tot sol,
desconsolat.
De fred estava gelat,
perque ne feia,
i cap gotinoia hi veia,
de tanta fosca.
Vaig començar a fer sa llosca
per allà endins,
per dins uiastres i pins,
paupant paupant.
Sa nit anava passant
a poc a poc.
Jo qui m’agradava es joc,
l’auba venia,
no hi cabia d’alegria ,
tot resplendent,
i botaba de content
per dins ses mates.
I jo duia unes sabates
de pell i sarja,
i vaig encontrar una sarsa
de romeguera.
I cent passes lluny no era
jo d’es camí,
quan me va sortir un gri
tot entonat
amb so coll emmidonat
d’escambrai nou;
I feia tant de renou
que m’eixordava.
Mentrestant que el mirava,
surt un dragó.
Li vaig abordar es canó
de s’escopeta
i me va fer sa traveta:
-Per Déu, anau,
me menareu una nau
per allà endins.
Passareu mates i pins,
I duis-la aquí.-
Ja som partit p’es camí
o caminet,
aquell qui anava tot mdret
cap a Sa Pobla.
Tot eren camp de restoble
i de goret,
un caminoi ben fet
de bestiar.
Més enllà vaig encontrar
molts de revells,
llavò peixos i vaixells
per damunt roques.
Vaig veure esbarts de miloques
i molts de peixos
qui nedaven damunt feixos,
i tortugons
i altres tants d’eriçons
de deu en deu;
tots caminaven a peu
afilerats,
i pareixien soldats
d’artilleria,
i duien sa carabina
penjant darrere.
Menaven una somera
i una titina.
Jo no sé si era fadrina
o dona honrada,
ben tapada i abrigada
de pèl de ruc.
Llavò vàrem veure un cuc
amb molta trompa
tota de vidre.
¿Sabeu de què feien crida?
“Qui vol comprar vi
a un sou es cortí!
Vaja, dones, ¿qui ne vol?
Que va a un sou!

’Vui és dijous tot lo dia,
un temps l’anava esperant;
i ara m’alegra tant
com si dijous no hi havia.