Don Juan i don Ramon tornaven de la caçada,
i com sortien del camp, l’afinaren de llançades.
Don Juan romangué mort, don Ramon poc li faltava.
I sa mare el veu venir que, a la finestra, guaitava.
Veu que cui roses i flors per curar les seves llagues.
-¿Què heu tengut, mon fill Ramon? La color vos és mudada!
-Mumare, sainat me som i la sainia me raja.
-Maleït sigui el barber qui la sainia us ha dada!
-Mumare, no us enfadeu, que és la darrera vegada.
Que entre jo i el cavall, portam vint-i-nou llançades.
Ell tot sol en porta nou, jo duc totes les que falten.
Jo moriré a mitja nit i el cavall a trenca d’aub.
Primer enterrau el cavall a un racó de l’establa,
i a mi m’enterrareu el convent de Santa Clara.
Damunt mi, hi posareu el meu escut i les armes.
La gent que ho veurà dirà: -Pobra de la seva mare!
Els dos fillets que ha tenguts se són morts a la caçada!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Temes diversos
Santanyí
Assonant
18
IV
Al•lota, ¿que no t’ho han dit,
que segava com un moro?
Jo vénc per posar es porro
an es qui hagin dormit.
Com te vaig comprar es mirai,
me fos comprat un jaquet,
i a mon pare un barret,
que no n’ha duit de nou mai!
Confii que Déu me darà
es desig que jo tenia,
que és de rallar amb tu, Maria;
però no m’has d’enganar.