Un fadrí enamorat,
diguem com és ara jo,
sempre té dins lo seu cor
un cor venal aficat.

Don Juan i don Ramon tornaven de la caçada,
i com sortien del camp, l’afinaren de llançades.
Don Juan romangué mort, don Ramon poc li faltava.
I sa mare el veu venir que, a la finestra, guaitava.
Veu que cui roses i flors per curar les seves llagues.
-¿Què heu tengut, mon fill Ramon? La color vos és mudada!
-Mumare, sainat me som i la sainia me raja.
-Maleït sigui el barber qui la sainia us ha dada!
-Mumare, no us enfadeu, que és la darrera vegada.
Que entre jo i el cavall, portam vint-i-nou llançades.
Ell tot sol en porta nou, jo duc totes les que falten.
Jo moriré a mitja nit i el cavall a trenca d’aub.
Primer enterrau el cavall a un racó de l’establa,
i a mi m’enterrareu el convent de Santa Clara.
Damunt mi, hi posareu el meu escut i les armes.
La gent que ho veurà dirà: -Pobra de la seva mare!
Els dos fillets que ha tenguts se són morts a la caçada!

Fadrina qui donarà
panada grossa bastant,
la farem seure davant
en es ball que se farà.