Vola, vola, rossinyol, tintana amorosa,
Déu te do llarga volada, tintana, amorosa, amada!
Ja diràs a mos parents, que mon pare m’hacasada,
i m’ha casada amb un vell, amb un vell barba gelada.
Ha set anys que estic amb ell i no el m’he mirat de cara,
més que un dia de descuit en el replà de l’escala,
i tenia un ull tort i l’altre que li penjava.
Tan prest li vaig demanar unes faldetes de gala
i un mantell de gira-sol, cosit a la catalana,
quan, enfadat, me digué, me va dir auqestes paraules:
-¿Com parlau, Ciciliana, com parlau tan llargament?
A casa dels vostres pares, dúieu els vestits dolents,
i aquí los portau de seda, de brocat , d’or i d’argent.
-Val més estar a ca mos pares i portar els vestits dolents,
que estar aquí amb la veiura! Oh, gran cosa és el jovent!
-¿Com parlau, Ciciliana, com parlau tan llargament?
A casa dels vostres pares, menjàveu el pa tenent,
i el menjau aquí de xeixa,pastat en ribells d’argent.
-Val més estar a ca mos pares i menjar el pa tenent,
que aquí que el menj de xeixa, pastat en ribells d’argent!
-¿Com parlau, Ciciliana, com parlau tan llargament?
A casa dels vostres pares, rossegàveu per los fems
i aquí anau de cambra en cambra i trepitjau or i argent.
-Val més estar a ca mos pares i rossegar per los fems
que estar aquí amb la veiura! Oh, gran cosa és el jovent!
-¿Com parlau, Ciciliana, com parlau tan llargament?
a casa dels vostres pares, ’nàveu a missa corrents,
i aquí hi anau en calessa tota guarnida d’argent.
-Val més estar a ca mos pares i anar a missa corrents,
que estar aquí amb la veiura! Oh, gran cosa és el jovent!
-¿Com parlau, Ciciliana, com parlau tan llargament?
A casa dels vostres pares, no acabàveu sa talent,
i aquí estau farta, senyora, i teniu nobles parents.
-Val més estar a ca mos pares, sofrir fam, sofrir talent,
que afartar-me de veiura! Oh, gran cosa és el jovent!

D’una flor surt una espina
i d’una espina una flor:
Juana-Aina d’es meu cor,
tu no coneixs qui t’estima

La mare i la filla, garrida mia,
seuen en es portal, garrida guila.
La filla broda seda, la mare broda estam.
Mentres elles brodaven, passà lo seu galant.
La filla es posa a riure, la mare a sospirar.
-¿De què sospirau, mare, de què sospirau tant?
-¿De què vols que sospiri? La gent passa rallant.
Diuen si en tes entranyes s’hi cria un noble infant.
Diuen que està sencinta del Príncep don Juan.
Mira, tu, que, si és nina, a l’hospital ’nirà,
i mira que si és mascle, a dida el donaran.
Set anys estarà amb ella i set anys estudiant.
Set i set són catorze, l’infant ja serà gran,
i li armaran pistoles i també un cavall blanc,
i anirà per la vila matant i degollant.
El Rei dirà a la Reina: -¿De qui és aquest infant?
-De Na Maria Cables i el Príncep don Juan.