Ella estava brodada baix de l’ombra d’una auzina,
i els moros l’encativaren a la Infanta polida,
i l’envien a la Reina, a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, aquí duim una cativa.-
Com la Reina la va veure, tan guapa i tan polida;
-Tornau-la-vos-ne, bons moros, allà d’on n’hagi eixida,
que, si el rei moro la veia, que és tan guapa i tan polida,
s’enamoraria d’ella i de la Reina la faria,
i jo seria l’esclava i tendria mala vida.-
Va respondre una esclava de les dotze que hi havia:
-’Xau-la estar, senyora Reina, xau-la estar, Senyora mia;
serà bona per rentar los panyos a la marina,
i amb el sol i la serena les colors blanques perdria.-
I ella, com més rentava, le scolors treu més garrides.
Un dia, mentres rentava, los panyos a la marina,
dóna una uiada an es sol per veure si se ponia,
i va veure un cavaller qui a cavall blanc venia.
-Bones tardes, Moretona, que rentau a la marina.
-Ses mateixes, senyor Comte, ben arribat a Mongrina.
-¿Voleu-me dir Moretona, com sabeu que Comte sia?
-En el posat de la cara, senyor Comte em pareixia.
-¿Veniu amb mi, Moretona? ¿veniu en ma companyia?
-I los panyos de la reina, llavors, ¿qui los rentaria?
-Els que sien broidats d’or, posau-los damunt la silla,
i els que ho sien de plata , deixau-los per la marina.
Digau a on voleu colcar; ¿a les anques o a la silla?
-A les anques, cavaller, per la vostra honra i la mia.-
Caminaren nou jornades sense ni paraula dir-se.
Com foren devers les vuit, la Moreta es posa a riure.
-¿De què reis, oh moretona? ¿d’on vos ve tanta alegria?
¿Qué vos reis del cavaller, del cavall o de la silla?
Me reia del cavaller que me du dins Camp d’Oliva.
Camp d’Oliva preciós, Camp d’Oliva, Camp d’Oliva!
-¿Voleu-me dir Moretona, d’on coneixeu Camp d’Oliva?
-No me digueu Moretona; digau-me Rosa-florida,
que mai som estada mora; de cristians som naixida: (sic)
som filla del Rei don Carlos i de dona Margalida.
-Si dèieu ver, cristiana, germana meva seríeu!
-Lo que vos dic és tan ver com camín dins Camp d’Oliva.-
Se daren un fort abraç; departir-se no podien!
-¿Què pagaríeu, mumare, de veure la vostra filla?
-Set ciutats tenc a dins França, totes les hi daria.
Endemés si verge fos, altre tant redoblaria.
-No redobleu tant, mumare, que és verge la vostra filla.
La corona de les verges per mi no s’és desflorida.
Dins la basta dels enagos sempre l’he duita cosida.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
De captius
Santanyí
Assonant
4
IV
De Son Nét a Son Granada
és es meu passejar-mè,
i la causa deu esser
que hi habita qui m’agrada.
Ara vos vui explicar
una paraula que és vera:
Se fé hora de dinar,
i a sa taula no hi ha pa,
i mos hem de conformar
amb quatre fuies de bleda.
I sa dona que me deia:
-Mem què menjarem, demà!-
En no tenir què menjar,
és molt poca s’alegria!
Ni jornal que no tenia,
ni camp meu a on picar,
ni pasterada ni pa
dins sa casa no hi havia.
I, com es mal temps m’apreta,
no hi ha temps ni mar dolent.
D’onsevulla véngui es vent,
partesc cap a Porto-Petra!
Vaig arribar an es Fortí
antes de s’auba trencar;
vaig treure foc i fumar,
sa llinya vaig enllestir.
Sense brumejar ni res,
me pos a pescar tot d’una,
i, trac-trac! m’enverguen pruna
que per poc vaig a mar estès.
I jo tir i torn tirar,
i peg forta sa tirada,
i vaig treure una variada
que pesava mig quintar.
-Altres comptes farem ara!-
vaig dir entre mi mateis.
-Jo sé cert que es ’gafar peix
no és per s’homo qui repara!
A ca vostra hi sou de més
i a ca nostra hi feis falta.
Vós sou sa prenda més alta
que compraria amb diners.