Don Juan i don Ramon tornaven de la caçada,
i com sortien del camp, l’afinaren de llançades.
Don Juan romangué mort, don Ramon poc li faltava.
I sa mare el veu venir que, a la finestra, guaitava.
Veu que cui roses i flors per curar les seves llagues.
-¿Què heu tengut, mon fill Ramon? La color vos és mudada!
-Mumare, sainat me som i la sainia me raja.
-Maleït sigui el barber qui la sainia us ha dada!
-Mumare, no us enfadeu, que és la darrera vegada.
Que entre jo i el cavall, portam vint-i-nou llançades.
Ell tot sol en porta nou, jo duc totes les que falten.
Jo moriré a mitja nit i el cavall a trenca d’aub.
Primer enterrau el cavall a un racó de l’establa,
i a mi m’enterrareu el convent de Santa Clara.
Damunt mi, hi posareu el meu escut i les armes.
La gent que ho veurà dirà: -Pobra de la seva mare!
Els dos fillets que ha tenguts se són morts a la caçada!

¿Vols-me donar es mocador
que tens meu, per sa finestra?
¿Que no saps que demàs és festa
i l’he mester per dur-ló?

Noltros som quatre salers
que cantam per sa panada;
vos desitjam bona anyada
a casa i a’s sementers;
de faves, que n’hi hagués
més caramull que de paia,
i de blat, ordi i civada
n’ompligueu tots es graners;
que no faça cap boirada
en estar en flor es cirerers.