Dos pics sa setmana em basta
per posar-me es calçons nous:
es primer pic es dijous,
i llavò fins es dissabte.

Jo me vaig aconhortar
com vaig pensar en lo ropit:
un animal tan petit,
per viure, passar la mar.

Dia devuit, vaig anar
a veure’t tan ben servida,
alegre i tota polida,
com una rosa florida,
tenies salut complida
quan de tu em vaig departar.
I cinc dies més enllà,
es mal ja t’havia rendida,
i aquí sa meva vida
se comenta a trastornar.
En es dia vint-i-tres,
vaig tornar altra vegada
a veure’t, prenda estimada,
i, per estar incomodada,
jo vaig passar sa vetlada
sense porer-te dir res.
I deia: -No sé com és
que una creu amb tant de pes
damunt jos’és carretada.
D’es dia vint-i-tres parl
tan llamentable per mi,
que vaig començar a descubrir
principi d’un mal camí:
mirau si jo vaig tenir
bones festes de Nadal.
No ho mirava per tan mal
que es meu tresor principal
tan prest hagués de finir.
En es dia vint-i-quatre,
ja se comença a agravar.
Si Déu no alçà la mà,
sa medicina és en va,
no hi val ni s’or ni sa plata.
Déu mos cria i mos mata.
Sis anys per ella vaig batre
i no he coït gens de gra.
Però em puc apreciar
que no la’m prengué cap pillata.
A vint-i.-cinc, esperava
que s’enfermetat tombàs
i que Déu li ajudàs
i amb lo seu poderós braç
detengués i aturàs
es golpe que amenaçava.
Per la mort no hi ha cap trava,
ni paret que l’embaraç,
ja m’ha pres de dins es braç,
sa prenda que més amava.
En es dia vint-i-sis,
sa pena ja em consumia.
Jo deia, de nit i dia:
-Si aquesta jove moria,
tota sa vida seria
en el món un infeliç.
I prompte va ser precís
dispondre i fre obra pia.
Oh, Déu meu, lo que voldria
que, amb sa vostra companyia,
visqués en el paradís!
A vint-i-set, més envant,
sa vida se conservava,
emperò no millorava,
de cada hora s’agravava,
i jo trastornat estava,
ple de llanto i espant,
i, ajonoiat, plorant,
cent vegades cada instant
cap a Déu me comanava.
En es dia vint-i-vuit
tampoc no campa millor.
Oh, tresor de gran valor,
jo, traspassat de dolor,
bé puc exclamar amb raó
que el món per mi és quedat buit!
En Déu no hi ha cap descuit
i qui d’Ell vol anar fuit
navega sense timó.
Dia vint-i-nou va entrar
la mort en el món estesa,
a Son Hortorell fé presa
d’una jove de bellesa.
Per mi tot serà pobresa;
no tenia altra riqueza
en el món que apreciar.
Sa pena que em va deixar,
per porer-la declarar,
no hi ha entenimentt humà
ni ciencia ni llestesa.
Na Magdalena Real
era sa meva alegria.
Jo no tenia un mal dia
ni tampoc no m’entristia
amb sa seva companyia,
encara que em fessen mal.
De sa mare natural
puc trobar consol tal qual,
ni puc veure altra portal,
no esser es lloc de on vivia.
Oh, dolça Verge Maria,
consol de los pecadors,
que de penes i dolors,
com vòstron Fill preciós,
enclavat a sa creu moria!
Jo, una jove que tenia,
oh, Déu, lo que jo voldria,
que amb sa vostra companyia
visca eternament amb vós.
Es Dijous Sant de la Cena,
es vostroFill excel•lent
vos va dar el despediment
quan tan amorosament
de dolors quedàveu plena.
I jo no tenc cos ni vena
que no patesca turment.
Vós, Senyor omnipotent,
heu tribal convenient
dur-vos-ne Na Magdalena
an es denou anys d’edat,
i jo viuré retirat
en la trista soledat;
que som de desgraciat!
hauré de fer corantena!
Jonàs dins una balena
per Déu va esser conservat
i, a casaa de Pilat,
Cristo a sa creu enclavat
sofria assots per s’esquena.
En vuit dies i no més
es meu cor va fer mudança
esperant sa millorança,
però va esser al revès.
Si em daven Espanya i França,
sa tristor i s’enyorança
no crec que me fugigués.
De Son Odre a Son Hortonell
no me cansava es camí
per veure aquell xerafí
que valia més per mi
que Son Cosc i Son Marí,
Son Sales de Marratxí.
Barcelona i Es Castell.
Si hagués estat coronell
o comandant de vaixell,
sa carn i sa meva pell
tenia per donar-lí.
Uns pateixen més envant
i uns altres més enrere,
però, de tota manera,
hem de fer aquesta carrera,
sigui heretge, sia sant.
Jesús és el comandant
de l’Esglèsia triomfant;
qui se vol salvar, que és ‘guant
amb sa divina bandera.
Sa bandera més divina,
per salvar-nos ´s sa creu.
Madona, l’abraçareu
i de Déu no vos queixeu
si vos ha pres un afia.
Ell fa lo que es determina
i, en voler, pot pegar arreu.
Ja queda desempenyada
sa meva comissió
de fer gloses de tristor
d’una jove de honor
que un tal Toni Rosselló
li tenia passió,
més voluntat i amor
que si haguera estat son pare,
i per això pateix ara
tan crudelíssim dolor.
Mandau a N’Andreu Tambor,
si sa feina vos agrada.