Dins Alcúdia començà
Madò Rosa Marions
a dur plets i qüestions
d’un tros de terra que hi ha.
De tants de pics que hi va anar,
ses sabates va arribar
que perdien es tacons.
D’Alcúdia anava a Ciutat
amb so cavall d’En Taló.
Deia an es procurador:
-Que faci via, Senyor;
¿Encara no ho té arreglat?
-Poca cosa m’ha mancat
per porer enllestir-hó.
Tornareu un altre dia
i me dureu tal paper,
que sens falta l’he mester,
si voleu que hi faci via.-
L’endemà, de bell de dia,
s’hi entrega amb so paper,
i es seu misser li digué:
-Jo, per mi, madò Maria,
a venir heu fet més via
que no fa una falzia
quan li pega es xuriguer-
Es missèrs amb sa hisienda,
ja aplegaran bona dot!
A un tros de paperot,
li escriu qualque burot:
el dimoni qui l’entenga!
Si arriba a posseir
tantes terres escampades
de set o vuit corterades,
i sis cases aferrades,
ja tendrà un bon dormir!
Porà prendre es dematí
de set a vuit ensaimades.
I per ventura ses barres
que Déu li ha decantades,
li tornarien sortir.
Trenta magranes aubars
per guanyar sa qüestió
an En Josep Carrió
i an En Fracesc Sellaràs.
Bon Jesús, dau-li la dreta,
que se’n va a l’infern cap dret:
an el sen Miquel Fuiet
li vol prendre es Campet,
sa casa i sa caseta.
En Juan Roqueta plora
des que han fet aquest glosat.
Té un nas com un terrat!
Sé cert que hi ha cap un soldat
amb carabina i pistola!