Dia desset de gener
de l’any mil-vuit-cents coranta.
Molta de gent se n’espanta
d’es meu poc enteniment
que vaig fer per un jovent
un bocí de codolada.
Si està mal o ben traçada,
Jano la porem desfer!
Jesucrist, Déu vertader,
no m’ha dat més subtilesa,
i és mala de fer sa presa
a un lloc que no hi ha res.
I jo tenia promès
de fer un devertiment
per donar gust a la gent
i no tenir-la enutjada.
Me va seguir una passada
amb un jove de bé.
“Turau, la vos contaré,
perque voltros me digueu
si jo cant amb bona veu
o si convers amb raó.
Com a bon festejador
sempre m’havia portat,
i n’estava enamorat
de la seva galania.
Hi anava cada dia
aposta per festejar.
Però, per temps, me passà
aquell enamorament.
Just per entreteniment
així mateix hi anava,
I aleshores me trobava
“¿què faré, què no faré?”
Jo un pensament vaig fer:
-Em pens que la deixaré,
i ja ho veurem!
¿A modo que no en trobem
de com ella o de millor?-
Sense motiu ni raó,
la vaig deixar.
No se pot apreciar
de dir que no m’ha volgut,
perque, si jo hagués volgut,
no seria d’es fuster.
Tota aquella ronya em ve
d’es dia de Sant Antoni,
que no vaig fer cerimòni’
d’ella, i d’altres, sí.
Amb el cor ple de verí
a ca seva se’n va anar.
Jo fent es gat de casar
vaig fer de conversar amb ella:
-Oh, vós sou estrella meva,
vós sou estrella diana;
j faria una campanya
d’estar vuit dies amb vós!
Vós sou clavellet hermós;
vós sereu el meu consol;
vós sereu, si Déu ho vol,
sa meva prenda estimada.
I si em feis mala passada,
al món he renunciat!-
I ella em va dir: -Estimat,
¿d’on duis tanta de rancor?
¿No veis que un festejador
coneix sa seva estimada,
i, si és festa senyalada,
encara més la coñeéis?
I vós no em diguéreu res,
i me véreu a s’hostal,
i dúieu es capital
per gastar per ca Na Reia.
Carregat de bravegera,
dèieu: “Jo som es patró”.
Anau-hí, serà millor!
Dau-li diners.
No són tots es mariners
com es patrons!
Com a ella heu fet favors,
veniu aquí!
Vós heu fet altre camí
i jo altre pensament.
I n’hi ha un qui pretén
i es vol casar amb mi.
¿Vós trobauu que li puc dir
que estoi caer vós?
No sigueu més enfadós ;
fora mentides:
Si en trobau de més garrides,
casau-vos-hí,
i jo amb un altre fadrí,
tal com pertoca.
La me féreu masa grossa
dia desset de gener!
-Escoltau, polit roser:
deixau-m’ho dir:
jo l’endemà dematí,
ja en vaig tenir sentiment,
i vaig tenir, justament,
es mul mal de manejar
i no el poria fer anar
per on volia.
I altra volta me prenia
per s’altra part.
Si en aquest punt he faltat,
perdonau-mè
i també castigau-mè
amb gran rigor.
M’heu de dar es sí o es no,
que som partit;
vui sebre es vostro sentit
com tornaré.
-Jo paraula te daré
i aniràs més confiat.
Posem el cor de los dos,
veuràs com no poràs dir
que hi hagi hagut cap fadrí
que a ca nostra hagi vengut,
ni que mai s’hagi assegut
baix de sa meva persona.
El meu cor vantatge us dóna
si voleu ’rribar primer;
i, si no, pendré es fuster;
digau-me sa veritat.
-¿Sabeu què havia pensat?
De casar-mos en venir.
-Juan, no estareu per mi;
ara mateix hi aniria.
En venir es primer dia,
es matrimoni farem,
i llavò mos casarem,
dins vuit dies lo més llarg.
Bono, que ja està tractat;
no en parlem més;
si no som bancarroters,
no importa més conversa.
Anau-vos-ne, i alerta
i jo aquí alerta aniré.
-.¿Saps què m’has de guardar bé?
Es Castell de Montjuïc.
-Tu això no ho has de dir;
s’artilleria fa escombra
i mumare sap la resta.-
Escoltau-me, cavallers,
què succeí:
que quan jo vaig venir,
la vaig trobar
que estava sobre casar.
Com es gat d’En Paracanyes
jo vaig quedar.
I no en parlem més!