Trapassera és s’estimada,
una cosa de no dir.
Me deia, tot lo camí:
-Saps que estic d’enamorada!
-I jo que ho crec, estimada!
Però no hi estàs de mi,
perque hi estàs d’un fadrí
que sé ben cert que t’agrada.-
I a la fi, l’honra és estada
com l’antena d’un molí,
que, en pegar-li trebolí,
ja roman desfigurada.

Jo no faç cas, estimada,
que amb altre us devertigueu,
solament que en mi penseu
s’hora més acostumada.

Ses olives que coïu,
quan toquen ses vostres mans,
garrida, les convertiu
en perles i diamants.